Textos: 1a Lectura: 1 Reis 8,22-23.27-30
Salm Responsorial: Sl 121
2a Lectura: Efesis 2, 19-22
Evangeli: Jn 2,13-22
Benvolguts germans bisbes,
Benvolguts germans sacerdots,
Membres del Patronat de la Sagrada Família,
Il·lustríssimes autoritats,
Germans tots,
Quina alegria quan em van dir: anem a la casa del Senyor!
Tenim el gran goig d’estar celebrant el 7è aniversari de la Consagració d’aquesta estimada Basílica pel Papa Benet XVI.
La Sagrada Família és un lloc digne per donar culte a Déu tres vegades Sant i per albergar la comunitat cristiana, la santa Església, estimada esposa del Senyor.
Antoni Gaudí va pensar en un bell temple que fos com la Bíblia en pedra, una obra majestuosa perquè els pobres, que no sabien llegir o no entenien bé el que es deia en el llibre sagrat, poguessin descobrir l’amor sense límits de Déu. Gaudí ens convidava també a cuidar els nostres cossos i els nostres cors, que són veritables temples de Déu. Aquest temple espiritual, que és la nostra persona, que som els batejats, ha de ser espiritualment formós, ha d’estar sempre net de pecat i ben disposat per ser habitat per Déu. És l’Esperit Sant, vessat i present als nostres cors, qui ho fa possible.
Aquí, als temples cristians, recordem de manera especial que tot ve de Déu i a Ell li ho hem de saber oferir tot amb generositat.
I La meva casa és casa d’oració
L’Església és lloc de trobada amb Déu. L’Evangeli d’avui ens recorda que la casa de Déu, el temple, és casa d’oració i que no podem convertir-la en una cova de lladres, en res que no sigui un espai de trobada senzilla, però profunda, amb Déu, Pare de tots, que ens estima i vol una relació amorosa amb nosaltres, els seus fills.
¡Cómo no recordar el precioso pasaje del Libro de los Reyes que nos narra el encuentro del profeta Elías con Dios en el Monte Horeb!: «en el susurro de una brisa suave» se encontró con el Señor, pudo ver su gloria y rehacer sus fuerzas (cf. 1 R 19,12). Aquí, en el suave silencio del templo, pueden escucharse aquellas hermosas palabras de Jesús: «Venid a mí todos los que estáis cansados y agobiados, y yo os aliviaré» (Mt 11,28). No dejéis, queridos cristianos, de acudir asiduamente al Templo para estar a solas con quien sabéis que os ama, con quien tiene palabras de vida eterna. Cristo, el Hijo de Dios, que vive en esa casa, en el diálogo de tú a tú, que es la oración, llenará vuestras vidas de la vitalidad del Espíritu y os dará la fuerza necesaria para avanzar por el camino de la santidad, que no es otro que el camino del amor.
II Amaos los unos a los otros
En la Iglesia se celebra el memorial del Señor, se celebra la Eucaristía: el hermoso y gran misterio de nuestra salvación. San Juan Evangelista nos narra la celebración de la Eucaristía con el precioso pasaje del lavatorio de los pies. Impresiona ver al Maestro y Señor haciendo el oficio de un esclavo, lavando los pies de quienes le van a traicionar, a abandonar y a negar. Pero el Señor, con ese gesto, está indicando que les perdona y que les ama. Y acaba el relato diciendo: «Os he dado ejemplo para que lo que yo he hecho con vosotros, vosotros también lo hagáis» (Jn 13,15). Y añadirá: «Os doy un mandamiento nuevo: que os améis unos a otros; como yo os he amado, amaos también unos a otros» (Jn 13,34). Participar en la Cena del Señor es celebrar el amor sin medida de nuestro Dios. Y es recibir el manantial mismo del amor, que nos hace posible amar a todos los que nos rodean con el mismo amor de Dios. Eso es lo que han vivido los santos como, por ejemplo, san Martín de Tours, tan popular entre los cristianos. Partió su capa en dos y ofreció una parte al pobre que encontró en el camino para que pudiese resguardarse del frío. Y cuando entró en la iglesia reconoció al pobre en el rostro de Cristo Crucificado. El amor a Dios se hace realidad en el amor a los hermanos. «En verdad os digo que cada vez que lo hicisteis con uno de estos, mis hermanos más pequeños, conmigo lo hicisteis» (Mt 25,40).
III Ite, Missa est
A l’Església, escoltem les paraules de Jesús: «Aneu per tot el món i anuncieu la bona nova de l’evangeli a tota la humanitat» (Mc 16,15). L’Eucaristia, quan se celebrava en llatí, acabava amb aquestes paraules d’enviament: Ite, Missa est: «Aneu-vos-en, la Missa ha acabat i ara us toca, a vosaltres, proclamar les meravelles de Déu».
Mireu, germans, no hem d’oblidar que «l’Església no existeix més que per evangelitzar» (EN 14). Tots nosaltres som cridats a estendre el Regne de Déu, de vegades amb les nostres paraules i sempre amb la nostra manera de pensar i viure. Uns ho faran des del silenci dels monestirs. Uns altres a través d’una acció directa en la catequesi i en la litúrgia. I uns altres des d’un compromís en els diferents àmbits de la vida: la família, la política, l’empresa… Tots som cridats a ser, en el cor de l’Església i del món, l’amor, tal com l’ensenyava santa Teresa de l’Infant Jesús.
No podem excusar-nos dient que avui és difícil predicar al món. Mentre ens excusem, el món no calla ni deixa de difondre la seva cultura de la mort, embolicada en paraules brillants, però moltes vegades buides de contingut. No podem acomplexar-nos, perquè el missatge no és acollit de grat. Portem un tresor, l’evangeli de l’esperança, de l’amor de Déu, i no podem amagar-lo.
Els homes del nostre món tenen dret a conèixer-lo i a trobar-hi la salvació, el consol, el sentit de totes les coses i la veritable felicitat.
Demanem al Senyor que ens faci coherents amb el nostre baptisme i la nostra consagració religiosa. Demanem que ens faci valents i humils a confessar la nostra fe, sempre i en tot lloc. Demanem al Senyor que ens concedeixi ser veritables temples de l’Esperit Sant, portadors de la presència amorosa i salvadora del nostre Déu.
Que la Sagrada Família de Natzaret ens ajudi i protegeixi sempre. Amén.
+ Card. Joan Josep Omella
Arquebisbe de Barcelona
