Benvolgut senyor Cardenal,
benvolguts senyor Nunci i germans bisbes,
germans sacerdots,
il·lustríssimes autoritats,
germans i germanes,
Fa exactament 898 anys que a sant Oleguer, antecessor nostre, el papa Gelasi II l’imposà el pal·li. Es conserva, encara, la butlla papal. És Oleguer un gran Sant i un eminent pastor. Les seves despulles –el seu cos incorrupte– es conserven a l’altar del Sant Crist de Lepanto, aquí, a la nostra estimada catedral de Barcelona.
Oleguer era conscient del significat que tenia i té aquest peculiar ornament que anomenem pal·li i que m’ha estat donat pel papa Francesc i ara m’ha imposat el Sr. Nunci en nom del mateix Pontífex romà, el Papa Francesc. Jo n’estic molt agraït i espero que la nostra arxidiòcesi també ho estigui.
Òbviament el pal·li és un signe de comunió amb Roma. El portem els arquebisbes-metropolitans –i el mateix Papa– a les espatlles i el coll; és de tela blanca amb creus de seda, segons la forma ve a ser una mena d’escapulari, com si fos un anyell a les espatlles del Bon Pastor.
Com bé sabeu tots, els pal·lis són fets amb llana d’uns anyells que el dia de la festa de Santa Agnès “fuore le mura” de Roma són beneits pel Papa. Un cop confeccionats els pal·lis, són guardats en una arqueta de plata daurada a la cripta de l’altar de la “confessió”. És ben cert que aquests anyells i llur llana evoquen l’escena evangèlica del Bon Pastor. I la conclusió o deducció és ben palesa: l’arquebisbe-metropolità, per als seus feligresos i àdhuc per als seus bisbes sufraganis i per als seus sacerdots, religioses i religiosos, cal que sigui un molt bon Pastor. I així ens el descriu el mateix sant Oleguer: «… ha d’ésser un baró prudent, hospitalari, ornamentat de virtuts, cast, sobri, mansuet, que sigui ben vist per Déu i pels homes… en una paraula, que sigui un bon pastor!», ¡Quina meta que posa davant dels meus ulls!
La figura del bon pastor era molt estimada per Jesús. El diví Mestre solia extreure comparances de la muntanya, del camp, de la vinya, de la barca, del sembrador, del pastoreig… Jesús, ens diu d’ell mateix, que és el Bon Pastor que estima les ovelles. No és el pastor assalariat, el mercenari a sou de l’amo de les ovelles…; aquestes són ben seves: per creació primer i per redempció després. Les estima! I ho fa amb tanta força que fins i tot les rescata amb el preu de la sang! És interessant recordar una frase que diu el papa sant Gregori Magne: «Jesús va fer el que deia: per les ovelles –per nosaltres– va donar la seva sang en el calvari. I les nodrí amb el Pa Eucarístic».
Difícilmente encontraríamos un ornamento sacro con más amplios y ricos significados como lo es el palio. El palio es signo de pastoreo, de la profunda comunión con el Pastor Universal que es el Papa. Desde el siglo VII a los arzobispos-metropolitanos el Papa les imponía el palio, añadiendo el derecho a sentarse en la cátedra de la catedral, el derecho de ordenar a los obispos sufragáneos, el derecho a presidir y convocar los sínodos provinciales, el derecho a recibir apelaciones, el derecho a formular la liturgia, el derecho a vigilar y a visitar todas las parroquias cuando la sede vecina era vacante….
Muchos derechos, pero todos ellos sumados dan la figura de un palio como signo de una reencontrada humildad, dado que el Evangelio dice: “quien quiera ser el primero en la Iglesia, que sea el servidor de todos”. El obispo-pastor debe mirar su dignidad más como un sincero servicio, servicio de comunión, que no como una autoridad de sumisión. El obispo debe ser el primero entre los servidores, y como dice el Papa Francisco: “el obispo ha de ser el Buen Pastor, siempre presente en medio de la gente, incluso entre los de la periferia, procurando que sea realidad que todos hemos sido convocados a participar y a colaborar en y con nuestra Iglesia, conectando con la más primitiva tradición sinodal”.
“Sínodo”, significa: participación, colaboración, igualdad, “todos a una”, transparencia, no secretismo, diálogo, o –tal como se dice hoy en día- transversalidad; todo ello escuchando y siguiendo siempre a nuestros pastores…. Formamos el Pueblo de Dios, y si alguien ha de sobresalir que sea el servidor de todos. ¡Éste es el precioso diseño y la verdadera ilusión del Buen Jesús para su Iglesia!
És –podríem concloure– el pluralisme dins el marc de l’humil servei i de la unitat fonamental. O, com diria sant Agustí referint-se al pluralisme en l’Església: «En coses fonamentals de la fe, unitat; en coses dubtoses o opinables, llibertat; en tot i en totes les coses: caritat, respecte i comprensió».
A aquesta Església vull servir! A aquesta Església que tant estimo, que és la meva dolça esposa amb la qual estic esposat amb un esposori sacre i místic, però ben real.
Recordo en aquesta ocasió l’exaltació poètica i bíblica de la Mare Església que fa sant Oleguer en una de les seves cartes: «Crist de Déu –diu– elegí perennement la seva esposa l’Església, adornant-la de virtuts i saviesa divina i redimint-la per la seva sang i per la purificació del baptisme, car sap ben bé que els seus membres són pecadors que cal purificar. La seva elegància i pulcritud, però, són cantades per l’escriptura: «Tota formosa ets, amiga meva, suau, dolça i abillada! I en tu no hi ha màcula… germana meva, hort tancat… esposa de Déu gloriós i esposa meva sense màcula ni arruga!».
Aquesta demano que sigui la meva Església Arxidiocesana de Barcelona, constantment purificada i enaltida per Jesús. Amb Ella vull identificar-me i a ella vull estimar, ara amb un nou títol d’unió i estimació que aquest ornament m’imposa. Ornament que sempre portaré com a signe d’amor a l’Església universal i a la meva Església, esposa meva: l’Església de sant Pacià, sant Sever i sant Oleguer. L’Església meva i la de tots vosaltres! Donem-ne gràcies a Déu i a la Santíssima Mare de Déu la Verge Maria! Que Déu ens beneeixi a tots i ens concedeixi ser portadors del seu amor i de la seva misericòrdia a aquesta nostra societat tant necessitada de pau i de reconciliació.
+ Joan Josep Omella Omella
Arquebisbe de Barcelona
