Paraules del Sr. Cardenal Martínez Sistach en la presentació del llibre 'Joan Carrera, un bisbe del poble'

Joaquim Ferrer i Francesc Teruel, han culminat un treball intens per oferir-nos la biografia de qui fou bisbe auxiliar de Barcelona, Joan Carrera Planas (Cornellà de Llobregat, Baix Llobregat,1930 – Barcelona, Barcelonès, 2008). El qui tots coneixem i recordem com a bisbe Joan és una figura entranyable, molt nostra, ben present en el record de […]

09 Gen, 2015
Església de Barcelona

Joaquim Ferrer i Francesc Teruel, han culminat un treball intens per oferir-nos la biografia de qui fou bisbe auxiliar de Barcelona, Joan Carrera Planas (Cornellà de Llobregat, Baix Llobregat,1930 – Barcelona, Barcelonès, 2008). El qui tots coneixem i recordem com a bisbe Joan és una figura entranyable, molt nostra, ben present en el record de moltes persones de la nostra societat pel seu exemplar servei cívic i religiós. Diverses iniciatives de tot ordre, nascudes en els darrers anys en la nostra societat i en comunitats cristianes, palesen la persistència del seu record en la consciència de molta gent.

Aquesta biografia, com manifesten els seus autors, té tres grans objectius. En primer lloc, mostrar el coneixement i la valoració que feia de la societat el bisbe Joan Carrera Planas. La societat nascuda de la Guerra Civil, que ell visqué en la seva infància, i que evolucionà fins a la transició i la consolidació de la democràcia; la societat en la qual ell va viure i expressar la fe cristiana, com a jove estudiant, com a prevere i com a bisbe, amb una participació molt intensa, justificada per les circumstàncies especials de la seva vida.

El segon objectiu és mostrar l’esforç del biografiat al servei de la recuperació de la identitat i la cultura catalanes, continuant un esforç de totes les persones que volien construir una terra nova. És ben significatiu que l’editorial que ell va crear recollís precisament aquesta denominació de clares ressonàncies bíbliques. Un nom cal destacar sobretot com a mestre de pensament de Joan Carrera, el de Carles Cardó, a qui jo mateix vaig tenir l’ocasió de tractar sovint en els darrers anys de la seva vida, un tracte facilitat també per un fet circumstancial, el de viure tots dos al mateix carrer del barri barceloní del Guinardó.

El tercer objectiu dels autors és mostrar que, tota aquesta acció, el bisbe Joan la va fer amb una notable qualitat intel·lectual. I, significativament, la va dur a terme no des d’una vida dedicada a l’estudi o l’ensenyament, sinó enmig d’una constant dedicació pastoral, primer com a rector de parròquies –sobretot a barris populars de la Barceloneta, Badalona i l’Hospitalet- i després com a bisbe auxiliar de tot l’arquebisbat de Barcelona. Ell mateix es definia sobretot com a home d’acció; d’una acció pastoral i social.

Tanmateix el secret de tota la seva activitat estava motivada i alimentada per la seva fe cristiana, pel seu amor a l’Església i pel seu servei sacerdotal i episcopal de bon pastor, a imitació de Jesús Bon Pastor.

Els autors d’aquesta biografia formen part de les persones que he esmentat a l’inici d’aquestes ratlles, que reberen el missatge dels seus escrits i el testimoni compromès de la seva vida, una vida que només es pot explicar  des d’un triple compromís de fidelitat: a Crist, a Catalunya i als pobres, sobretot al món obrer. Amb aquest treball seu, els autors desitgen que aquest bisbe sigui més conegut i el seu exemple pugui ajudar moltes altres persones.

Conscients de la dificultat d’escriure la biografia d’una personalitat tan propera en el temps, els autors s’han imposat una autodisciplina exemplar. Han deixat parlar sobretot els fets, els esdeveniments, i els han interpretat sempre que els ha estat possible amb les mateixes paraules del bisbe Joan Carrera. En aquesta tasca, la capacitat comunicativa del nostre bisbe els ha estat una gran ajuda. Cal reconèixer en Joan Carrera un gran do com a comunicador. Ho mostren els centenars d’articles publicats per ell, setmana rere setmana, a Catalunya Cristiana sota la rúbrica “Ara mateix”, recollits en un volum per Mons. Joan E. Jarque, fundador d’aquest setmanari amb Mn. Francesc Malgosa. Des d’aquesta perspectiva, podríem dir que els autors han construït una veritable autobiografia, l’autobiografia que el bisbe Carrera no va escriure i que segurament no desitjava escriure. Per això mateix, em sembla molt valuós el servei que ens ofereixen amb aquest llibre.

Llegint aquestes pàgines, se’m fa proper el sacerdot rector de la parròquia de Sant Antoni de Llefià i de Sant Isidre de l’Hospitalet, i del bisbe auxiliar de Barcelona, per les relacions que he mantingut durant aquells anys i especialment com a bisbe auxiliar que m’ha ajudat molt amb el seu consell i amb la seva col·laboració en el meu ministeri de pastor d’aquesta Església de Barcelona.

Els 78 anys de vida del Bisbe Carrera han estat un gran bé per a moltíssimes persones i institucions que han rebut el servei preuat del seu ministeri presbiteral que s’inicià l’any 1954 amb l’ordenació a Montserrat i del seu ministeri episcopal des de l’any 1991 amb l’ordenació episcopal. El Senyor s’ha valgut d’ell per manifestar el seu amor i la seva misericòrdia a una munió de germans i germanes enmig de les diversíssimes circumstàncies i moments de la història del nostre país. Com a home de Déu i d’Església, molt a prop de les persones, s’ha prodigat en l’animació pastoral de les comunitats, en l’acompanyament espiritual dels cristians, en la defensa dels drets humans i en el diàleg fe-cultura fent present l’Evangeli en les realitats temporals. 

La seva fe cristiana i la seva vocació de pastor el van empènyer sempre a fer present l’Evangeli i l’Església en la vida de les persones i en la identitat i la cultura del Catalunya. Va iniciar i va promoure diverses iniciatives i institucions en el camp pastoral, cultural i social i ha tingut una sensibilitat molt especial pels mitjans de comunicació fent-s’hi present amb profit i encert evangèlic. Amb aquest treball ha fet palesa l’actitud constant de l’Església d’estimar, encarnar-se i servir al nostre poble en bé de les persones i de les institucions cabdals.

El bisbe Joan Carrera Planas era molt humà, molt fraternal, un home de Jesús de Natzaret; en una paraula, un cristià i un pastor profundament evangèlic. Joan Carrera, com a sacerdot i com a bisbe, fou entre nosaltres un defensor d’una acció pastoral oberta i acollidora dels immigrants i un gran advocat de les manifestacions de la religiositat popular en uns anys en què aquesta era mirada amb una excessiva actitud de sospita per determinats membres del clergat. Aprofitant les vacances, tenia el costum de fer viatges a Andalusia per copsar sobre el terreny el tarannà dels immigrants vinguts a Catalunya, per tal de poder-los comprendre i servir millor. Home profundament montserratí, era alhora profundament popular. Venia del poble senzill i treballador –ho eren els seus avis i els seus pares- i tenia el do de connectar instintivament amb el poble. El seu propòsit, tant en la vida pastoral com en tota relació humana, era practicar incansablement el consell evangèlic que demana “no trencar la canya esquerdada i no apagar el ble que fumeja”. Era profundament humà en tot.

El Sr. Bisbe Auxiliar Joan Carrera, va ser per a mi un amic i un col·laborador molt preuat. Des de preveres havíem treballat pastoralment junts en distintes realitats eclesials. Penso en els anys vuitanta quan jo era secretari general de la Conferència Episcopal Tarraconense i ell prestava algun servei preuat als bisbes de Catalunya, com és el cas del document “Arrels cristianes de Catalunya”. Posteriorment, essent un servidor pastor d’aquesta Església metropolitana de Barcelona, ell m’ajudava molt com a Bisbe Auxiliar pel coneixement que tenia de la realitat, pel seu treball ministerial, per la riquesa dels seus consells i per l’amistat i confiança que sempre ens tinguérem. Per tot això com a pastor diocesà reitero el meu agraïment al benvolgut Bisbe Carrera.

Em plau agrair als autors d’aquest llibre el seu esforç per recollir una àmplia documentació a fi d’explicar-nos amb el realisme de les dades i els fets la biografia del bisbe Joan Carrera. I demano a Déu que tots els que s’acostin a aquestes pàgines, tot seguint la trajectòria vital del biografiat, s’enriqueixin en la seva vocació humana i cristiana. Això és el que més li plaurà al bisbe Joan quan ho vegi des del cel.

He pensat moltes vegades en la sintonia entre el Papa Francesc i el Bisbe Carrera. Hi ha una dada curiosa i interessant, de poc després de la celebració del Concili Vaticà II, l’editorial que ell va promoure la creació, va publicar un llibre  que incloïa les Actes d’un Congrés Regional Americà sobre la pastoral de les grans ciutats, que inclou un treball presentat pel qui era en aquells anys Jorge Mario Bergoglio. El Bisbe Carrera pensava i actuava de manera similar a Francesc. Per al nostre Bisbe Auxiliar, una Església en sortida i anar a les perifèries era el que manifestava, desitjava i practicava. El seu estil era també molt semblant al del nostre Papa, per la seva senzillesa i simplicitat, vivint en barris populars i perifèrics. La seva ploma i la seva predicació tenien també semblances amb Francesc. El Bisbe Joan era un bisbe amb “olor d’ovella”.

 

 

T’interessarà…

Seguiu-nos  

Facebook
Santa Úrsula i les santes verges😇Santa Úrsula i les santes verges Santa Úrsula (‘ossa petita’) i les santes d’avui van arribar a ser suprimides del Santoral, però, degut al seu culte molt tradicional, encara avui les conserva. Possiblement, la tradició vol fer d’elles un homenatge a la virginitat femenina. La tradició del segle V ens informa que el pare de la princesa bretona Úrsula la volia casar amb el príncep pagà d’Armòrica (l’actual Bretanya). Ella, que ja havia consagrat la seva virginitat, s’hi volia negar, però això suposava la guerra. Per guanyar temps va posar unes condicions: un termini de tres anys, que es reunissin deu comparses de mil donzelles cada una (d’aquí les «11.000 verges»?) i que el príncep es bategés. A la tornada d’un complicat viatge a Roma pel Rin, l’Úrsula i les companyes van ser martiritzades a Colònia pels huns d’Àtila. En una inscripció llatina a la catedral de Colònia hi consta: «XI. M. V.», que es pot llegir com «11 màrtirs verges», i no «11 milers de verges». Al MNAC es conserva el quadre d’en Joan Reixach (segle XV): «El retaule de les onze mil verges». «Les verges... segueixen l’Anyell arreu on va» (Ap 14,4).🗣«Quan trona pel mes d’octubre, neu segura», segons una dita popular. ...
View on Facebook (opens in a new tab)
Santa Teresa de Jesús, verge i doctora de l'Església😇🙏Teresa de Cepeda y Ahumada neix a Àvila el 28 de març de 1515, de família ‘hidalga’. Sa mare, Beatriz, es casà molt jove amb don Alonso, vidu del seu primer matrimoni i amb un avi toledà judaïtzant, Juan Sánchez. Van tenir tres filles i nou fills. Tot i que va entrar de carmelita als 20 anys, no fou fins als 40 que experimentà una profunda conversió després de trobar-se amb una imatge de “Crist molt llagat”. La nit de la seva mort, el 4 d'octubre de 1582, es va aplicar la reforma gregoriana del calendari i es van suprimir 11 dies.🗣«Per Santa Teresa, planta l’ametlla», segons una dita popular. ...
View on Facebook (opens in a new tab)
Preguem ben units pel papa Lleó XIV🙏. ...
View on Facebook (opens in a new tab)
Mare de Déu del Pilar😇Una tradició molt ar­rela­da a l'Aragó vol fer ar­ribar l'origen del santuari de l'antiga Cesaraugusta (Saragossa) als inicis matei­xos del cristianis­me (Maria s'hauria aparegut a l'apòstol sant Jaume, damunt d'un pilar). Però és a par­tir de l'època moder­na que el Pilar es­devé un gran san­tuari marià de la Península Ibèrica, amb una ir­ra­di­ació vers l'A­mèrica Llatina (ja que els nadius de les actuals Bahames ‘descobreixen’ Colom i els seus el 1492). Maria, símbol de la fortalesa en la fe, la seguretat de l'esperança i la constància en la caritat.«Si bones faves vols sembrar, fes-ho per la Mare de Déu del Pilar», segons una dita popular. ...
View on Facebook (opens in a new tab)
Vatican Media

Agenda

Evangeli del dia

Vosaltres sabeu entendre l’aspecte de la terra i del cel, i no sabeu entendre en quin temps esteu vivint?

(Lc 12,54-59)