Joaquim Ferrer i Francesc Teruel, han culminat un treball intens per oferir-nos la biografia de qui fou bisbe auxiliar de Barcelona, Joan Carrera Planas (Cornellà de Llobregat, Baix Llobregat,1930 – Barcelona, Barcelonès, 2008). El qui tots coneixem i recordem com a bisbe Joan és una figura entranyable, molt nostra, ben present en el record de moltes persones de la nostra societat pel seu exemplar servei cívic i religiós. Diverses iniciatives de tot ordre, nascudes en els darrers anys en la nostra societat i en comunitats cristianes, palesen la persistència del seu record en la consciència de molta gent.
Aquesta biografia, com manifesten els seus autors, té tres grans objectius. En primer lloc, mostrar el coneixement i la valoració que feia de la societat el bisbe Joan Carrera Planas. La societat nascuda de la Guerra Civil, que ell visqué en la seva infància, i que evolucionà fins a la transició i la consolidació de la democràcia; la societat en la qual ell va viure i expressar la fe cristiana, com a jove estudiant, com a prevere i com a bisbe, amb una participació molt intensa, justificada per les circumstàncies especials de la seva vida.
El segon objectiu és mostrar l’esforç del biografiat al servei de la recuperació de la identitat i la cultura catalanes, continuant un esforç de totes les persones que volien construir una terra nova. És ben significatiu que l’editorial que ell va crear recollís precisament aquesta denominació de clares ressonàncies bíbliques. Un nom cal destacar sobretot com a mestre de pensament de Joan Carrera, el de Carles Cardó, a qui jo mateix vaig tenir l’ocasió de tractar sovint en els darrers anys de la seva vida, un tracte facilitat també per un fet circumstancial, el de viure tots dos al mateix carrer del barri barceloní del Guinardó.
El tercer objectiu dels autors és mostrar que, tota aquesta acció, el bisbe Joan la va fer amb una notable qualitat intel·lectual. I, significativament, la va dur a terme no des d’una vida dedicada a l’estudi o l’ensenyament, sinó enmig d’una constant dedicació pastoral, primer com a rector de parròquies –sobretot a barris populars de la Barceloneta, Badalona i l’Hospitalet- i després com a bisbe auxiliar de tot l’arquebisbat de Barcelona. Ell mateix es definia sobretot com a home d’acció; d’una acció pastoral i social.
Tanmateix el secret de tota la seva activitat estava motivada i alimentada per la seva fe cristiana, pel seu amor a l’Església i pel seu servei sacerdotal i episcopal de bon pastor, a imitació de Jesús Bon Pastor.
Els autors d’aquesta biografia formen part de les persones que he esmentat a l’inici d’aquestes ratlles, que reberen el missatge dels seus escrits i el testimoni compromès de la seva vida, una vida que només es pot explicar des d’un triple compromís de fidelitat: a Crist, a Catalunya i als pobres, sobretot al món obrer. Amb aquest treball seu, els autors desitgen que aquest bisbe sigui més conegut i el seu exemple pugui ajudar moltes altres persones.
Conscients de la dificultat d’escriure la biografia d’una personalitat tan propera en el temps, els autors s’han imposat una autodisciplina exemplar. Han deixat parlar sobretot els fets, els esdeveniments, i els han interpretat sempre que els ha estat possible amb les mateixes paraules del bisbe Joan Carrera. En aquesta tasca, la capacitat comunicativa del nostre bisbe els ha estat una gran ajuda. Cal reconèixer en Joan Carrera un gran do com a comunicador. Ho mostren els centenars d’articles publicats per ell, setmana rere setmana, a Catalunya Cristiana sota la rúbrica “Ara mateix”, recollits en un volum per Mons. Joan E. Jarque, fundador d’aquest setmanari amb Mn. Francesc Malgosa. Des d’aquesta perspectiva, podríem dir que els autors han construït una veritable autobiografia, l’autobiografia que el bisbe Carrera no va escriure i que segurament no desitjava escriure. Per això mateix, em sembla molt valuós el servei que ens ofereixen amb aquest llibre.
Llegint aquestes pàgines, se’m fa proper el sacerdot rector de la parròquia de Sant Antoni de Llefià i de Sant Isidre de l’Hospitalet, i del bisbe auxiliar de Barcelona, per les relacions que he mantingut durant aquells anys i especialment com a bisbe auxiliar que m’ha ajudat molt amb el seu consell i amb la seva col·laboració en el meu ministeri de pastor d’aquesta Església de Barcelona.
Els 78 anys de vida del Bisbe Carrera han estat un gran bé per a moltíssimes persones i institucions que han rebut el servei preuat del seu ministeri presbiteral que s’inicià l’any 1954 amb l’ordenació a Montserrat i del seu ministeri episcopal des de l’any 1991 amb l’ordenació episcopal. El Senyor s’ha valgut d’ell per manifestar el seu amor i la seva misericòrdia a una munió de germans i germanes enmig de les diversíssimes circumstàncies i moments de la història del nostre país. Com a home de Déu i d’Església, molt a prop de les persones, s’ha prodigat en l’animació pastoral de les comunitats, en l’acompanyament espiritual dels cristians, en la defensa dels drets humans i en el diàleg fe-cultura fent present l’Evangeli en les realitats temporals.
La seva fe cristiana i la seva vocació de pastor el van empènyer sempre a fer present l’Evangeli i l’Església en la vida de les persones i en la identitat i la cultura del Catalunya. Va iniciar i va promoure diverses iniciatives i institucions en el camp pastoral, cultural i social i ha tingut una sensibilitat molt especial pels mitjans de comunicació fent-s’hi present amb profit i encert evangèlic. Amb aquest treball ha fet palesa l’actitud constant de l’Església d’estimar, encarnar-se i servir al nostre poble en bé de les persones i de les institucions cabdals.
El bisbe Joan Carrera Planas era molt humà, molt fraternal, un home de Jesús de Natzaret; en una paraula, un cristià i un pastor profundament evangèlic. Joan Carrera, com a sacerdot i com a bisbe, fou entre nosaltres un defensor d’una acció pastoral oberta i acollidora dels immigrants i un gran advocat de les manifestacions de la religiositat popular en uns anys en què aquesta era mirada amb una excessiva actitud de sospita per determinats membres del clergat. Aprofitant les vacances, tenia el costum de fer viatges a Andalusia per copsar sobre el terreny el tarannà dels immigrants vinguts a Catalunya, per tal de poder-los comprendre i servir millor. Home profundament montserratí, era alhora profundament popular. Venia del poble senzill i treballador –ho eren els seus avis i els seus pares- i tenia el do de connectar instintivament amb el poble. El seu propòsit, tant en la vida pastoral com en tota relació humana, era practicar incansablement el consell evangèlic que demana “no trencar la canya esquerdada i no apagar el ble que fumeja”. Era profundament humà en tot.
El Sr. Bisbe Auxiliar Joan Carrera, va ser per a mi un amic i un col·laborador molt preuat. Des de preveres havíem treballat pastoralment junts en distintes realitats eclesials. Penso en els anys vuitanta quan jo era secretari general de la Conferència Episcopal Tarraconense i ell prestava algun servei preuat als bisbes de Catalunya, com és el cas del document “Arrels cristianes de Catalunya”. Posteriorment, essent un servidor pastor d’aquesta Església metropolitana de Barcelona, ell m’ajudava molt com a Bisbe Auxiliar pel coneixement que tenia de la realitat, pel seu treball ministerial, per la riquesa dels seus consells i per l’amistat i confiança que sempre ens tinguérem. Per tot això com a pastor diocesà reitero el meu agraïment al benvolgut Bisbe Carrera.
Em plau agrair als autors d’aquest llibre el seu esforç per recollir una àmplia documentació a fi d’explicar-nos amb el realisme de les dades i els fets la biografia del bisbe Joan Carrera. I demano a Déu que tots els que s’acostin a aquestes pàgines, tot seguint la trajectòria vital del biografiat, s’enriqueixin en la seva vocació humana i cristiana. Això és el que més li plaurà al bisbe Joan quan ho vegi des del cel.
He pensat moltes vegades en la sintonia entre el Papa Francesc i el Bisbe Carrera. Hi ha una dada curiosa i interessant, de poc després de la celebració del Concili Vaticà II, l’editorial que ell va promoure la creació, va publicar un llibre que incloïa les Actes d’un Congrés Regional Americà sobre la pastoral de les grans ciutats, que inclou un treball presentat pel qui era en aquells anys Jorge Mario Bergoglio. El Bisbe Carrera pensava i actuava de manera similar a Francesc. Per al nostre Bisbe Auxiliar, una Església en sortida i anar a les perifèries era el que manifestava, desitjava i practicava. El seu estil era també molt semblant al del nostre Papa, per la seva senzillesa i simplicitat, vivint en barris populars i perifèrics. La seva ploma i la seva predicació tenien també semblances amb Francesc. El Bisbe Joan era un bisbe amb “olor d’ovella”.
