Joaquim Ruyra, escriptor franciscà

(Diumenge, 24/08/2014)

El passat 15 de maig es varen complir els 75 anys de la mort a Barcelona, l’any 1939, de Joaquim Ruyra i Oms, l’escriptor de Blanes autor de Les coses benignes, escriptor d’una fe cristiana ben sòlida i d’un tarannà i un realisme franciscans, que sintonitza profundament amb una de les  dimensions de la cultura catalana. L’obra d’Antoni Gaudí es pot considerar una prova d’aquesta afirmació. Tant Gaudí com Ruyra són dos grans artistes que visqueren una profunda conversió religiosa i una sensibilitat ben franciscana davant la natura.

“Ruyra durarà sempre”, va escriure un Josep Pla jove en el seu Quadern gris, impressionat per l’afany de recollir la parla del poble i pel realisme i la perfecció de les descripcions de Marines i boscatges, de Pinya de rosa i, encara més, del llibre El rem de trenta-quatre. Afegeix Pla: “L’objectivitat de Ruyra és un fenomen tan considerable que a vegades sembla un Tolstoi en petit. Sempre que en el meu esperit salta el nom de Ruyra –és curiós- penso en Tolstoi indefectiblement”.

Fent recurs a una imatge marinera, Josep Pla veu l’escriptor rus com el gran vaixell de l’objectivitat descriptiva i l’autor d’una prosa decisiva. Però aquest gran vaixell porta un remolc. “Aquest remolc es diu Joaquim Ruyra. Jo veig Ruyra en la mateixa línia, en l’estela de Tolstoi. La mateixa objectivitat, la mateixa contenció, idèntic domini, idèntica necessitat de mantenir una lucidesa mitjana permanent. Ni depressió ni deliri. El substantiu, el verb, l’adjectiu precisos”.    

Ruyra fou un escriptor d’una profunda confessionalitat religiosa i catòlica. Quan anys després Josep Pla dedica un dels seus Homenots al gran prosista de Blanes, li retreu aquesta dimensió confessional, el fet de ser un “home d’un catolicisme granític”. I el gran periodista no s’equivocava. Un exemple clar d’aquesta dimensió de Ruyra el veiem en com va suportar la seva vida familiar i el seu matrimoni, del qual Pla diu “que fou un immens desastre, una autèntica tragèdia que l’escriptor suportà amb una paciència infinita, exactament com el que fou sempre: un sant”.

 M’admira profundament aquesta confessió de Pla. Afegiria que Ruyra fou un sant franciscà. I en aquest sentit –malgrat que la seva confessionalitat cristiana li pot retreure lectors-, també penso que això mateix pot fer que es converteixi en realitat l’afirmació de Pla: “Ruyra durarà sempre”. Així com Gaudí expressà el seu esperit franciscà en pedra, Ruyra ho va fer en l’expressió literària fent-se notari del parlar dels boscaters i pescadors i de les tradicions religioses del poble català.

Tots dos foren, doncs, grans representants d’aquest esperit a Catalunya. A Ruyra, se li pot aplicar el que diu Pla en el retrat que li va dedicar: com a escriptor “fou un càndid, perquè es necessita una gran candidesa per apassionar-se per les coses dels altres sense cap profit real i assegurat. Però el cert és que la naturalesa produeix aquesta classe d’innocents”. 

 † Lluís Martínez Sistach

Cardenal arquebisbe de Barcelona