Carta dominical | Tot sortirà bé

Fa uns anys vaig beneir el matrimoni d’uns joves que havien sigut alumnes meus a l’Institut d’Ensenyament Mitjà. Un any després van tenir el primer fill. Em van dir: la nostra vida ha canviat completament, tot ha adquirit una nova perspectiva, ens sorprèn que fins i tot veiem els nostres pares amb una altra mirada, els comprenem millor. I van afegir: ens sentim més responsables però el que més vertigen ens provoca és pensar que l’educació dels nostres fills està a les nostres mans.

Quants pares han passat, o estan passant, per experiències de dolor davant el que ells anomenen el fracàs en l’educació dels fills! Es pregunten una i mil vegades: En què hem fallat com a educadors? Tan malament ho hem fet perquè els fills rebutgin tot el que els hem transmès?

Reprodueixo la vivència que una mare, esposa d’un metge, va exposar en una trobada de famílies i que recull l’escriptor Piet van Breemen en el seu llibre Lo que cuenta es el Amor (Editorial Sal Terrae, 1999, pàg. 46-47):

“La vida d’una mare és una aventura única. No passa un dia sense sorpreses. D’una d’aquestes aventures desitjaria parlar ara; és una aventura que va provocar un canvi en la meva vida i en la meva família.

»Sóc mare de cinc fills, que tenen 21, 20, 19, 15 i 9 anys, i sóc una mare molt feliç. Però no sempre ha estat així. Hi va haver un temps -no gaire llunyà- en què vaig ser molt desgraciada. Em vaig adonar que no podia seguir ajudant els meus fills en els seus problemes. No ens enteníem. Els fills es van apartar de nosaltres. La cosa va arribar a tal punt que la càrrega psíquica va afectar la meva salut. Vaig començar a tenir mals de cor i em passava les nits sense dormir. L’atmosfera de la nostra família era summament tensa.

»Llavors jo resava molt. Un cop vaig pregar al Senyor: Senyor, només tu pots ajudar-me. Digues-me què he de fer. I vaig rebre aquesta resposta: “Torna’m els teus fills. Te’ls vaig confiar perquè els acompanyessis en el seu camí durant un temps. Però ara tornes a posar-los en les meves mans. No creus que els puc guiar millor que tu?». I plena de dolor i d’alegria, així ho vaig fer. Un darrere l’altre, vaig tornar a Déu tots els meus fills, amb les seves debilitats i els seus defectes, amb el seu encant i el seu amor, amb les seves esperances i els seus somnis de futur.

»Quin canvi s’ha produït des de llavors! Ja no tinc por del que hagi de ser dels meus fills. Encara que segueixin camins que no entengui, hi ha una cosa de la qual estic segura: estan en mans de Déu. Tot sortirà bé. Una altra cosa que ha canviat és la nostra vida familiar. Pares i fills hem iniciat una nova convivència. Ara els nostres fills, que estan estudiant, no es limiten a venir els caps de setmana perquè els rentem la roba, sinó que a més s’alegren d’estar amb nosaltres, de les converses i les experiències comunes. Per a mi és com si el Senyor m’hagués tornat a donar aquests fills. Gràcies!».

Fins aquí el testimoni d’aquesta mare. No em queda sinó dir a tots i a cadascun dels pares i dels educadors cristians: els teus fills, els joves als que tractes d’educar, estan en mans de Déu, tot sortirà bé.

Que Déu us beneeixi a tots!

+ Joan Josep Omella Omella
Arquebisbe de Barcelona