Carta dominical | La porta de la felicitat

Una de les preguntes fonamentals que tot ésser humà es planteja és què és la felicitat i com aconseguir-la.

L’Evangeli ens narra l’episodi d’un jove ric que es va apropar a Jesús i li va preguntar què havia de fer per aconseguir la vida eterna, és a dir, la felicitat plena i per sempre. Coneixem la resposta que li va donar el Senyor, però m’agradaria que llegíssim aquesta paràbola abans de comentar la resposta de Jesús a aquest jove.

A la porta de la felicitat arriba un home en la plenitud de la vida. El seu pas és ferm i decidit. Una força invisible sembla atreure’l cap allí. Colpeja la porta, amb força i esperançat. Surt el guardià, que, mirant-lo fixament i sorprès, li pregunta:

-Què vol?

-És aquesta la porta de la felicitat? -pregunta el bon home.

-Sí, aquesta és la porta. Però aquesta no és la teva hora.

El nostre home es queda una mica perplex, desconcertat i sense capacitat de reacció. Després d’uns segons de vacil·lació, s’asseu a terra i queda pensatiu, abstret. Així passa una llarga estona… Després comença a mirar al seu voltant encuriosit: la porta, les finestres, l’edifici…, com si busqués una manera d’accedir i d’esquivar el guardià. Cap solució sembla convèncer-lo. Nerviós, lluita entre el desig, el dubte, la indecisió, fins que per fi es decideix a cridar novament.

-Vostè em va dir que aquesta era, efectivament, la porta de la felicitat però que no era la meva hora. Quina és, doncs, la meva hora? Què haig de fer?

-El meu paper només és aquest; no puc dir-li res més.

Com que li sembla un mur infranquejable, intenta abordar-lo d’una altra manera. Inicia una conversa amb ell: parla de mil coses, intenta caure-li simpàtic, l’observa molt, estudia les seves reaccions i punts febles… però res. No hi ha res a fer.

Cansat, i sense aconseguir res, s’estira a terra a pensar, a jugar tot sol, a cantar, a dormir… Qui sap si alguna vegada, per casualitat, descuit o aprofitant l’arribada d’algú altre…!

Allò és avorrit, insuportable, però… Què cal fer? Com anar-se’n, si aquella és la porta de la felicitat, la seva felicitat! Passen mesos i anys sense més preocupacions que les d’organitzar la seva solitud perquè l’espera sigui al més agradable possible. Tot pagarà la pena quan arribi la felicitat.

Molt malalt i envellit, sent com va defallint. Potser el seu estat inspiri compassió al guardià i el deixi entrar. Per aquest motiu, fent un últim esforç, s’apropa i diu una altre cop, preguntant amb la veu ja somorta:

-Com és que, si aquesta és la porta de la felicitat, no ha vingut ningú, quan al món la gent es mata per aconseguir-la?

-És que cadascú té la seva porta.

-Aleshores, està segur que aquesta és la meva?

-Sí. Aquesta era la teva porta, ara la tanco definitivament –va dir amb convenciment el guardià.

I ara tornem a la narració evangèlica. Jesús li diu al jove: compleix els manaments, ven el que tens, dóna-ho als pobres és a dir, comparteix i segueix-me.

Només aconseguirem ser feliços si sortim del nostre egoisme, si intentem fer feliços els altres, si som solidaris amb ells i si Crist, el Fill de Déu, forma part de la nostra vida, és a dir, si el seguim i l’estimem de veritat.

Amics: no ens quedem aturats esperant que la felicitat arribi a nosaltres. No oblidem que hi ha més goig a donar que a rebre.

Benvolguts germans, que Déu us beneeixi a tots.

+ Joan Josep Omella Omella
Arquebisbe de Barcelona