Carta dominical | Una canya de bambú

El proper diumenge celebrarem el Diumenge Mundial de les Missions (DOMUND). Un bonic dia per recordar als missioners, els fills més il·lustres de l’Església, com m’agrada citar-los, perquè ells ho van deixar tot, es van desprendre de tot: llengua, cultura, costums, família… per adaptar-se als costums i a la llengua de la gent a la que han anat a servir i anunciar-los la Bona Nova de Jesús, el Fill de Déu.

La següent paràbola podrà ajudar-nos a comprendre més la dedicació dels missioners i ens ajudarà provablement a estimar-los una mica més. No deixem de recordar-los i de pregar especialment per ells.

Hi havia una vegada, (no recordo bé on) un bonic jardí que només amb veure’l semblava un somni. Allà mateix tenia la seva casa l’amo que no resistia a la temptació de passejar-hi totes les tardes, per gaudir de la brisa i de l’ombra. Al jardí, gairebé al centre, una bella canya de bambú atreia de seguida l’atenció. Alta, elegant, bella com poques. No és estrany que el senyor tingués debilitat per ella. Per la seva bellesa i potser també, per créixer més que les altres plantes; potser per mantenir-se recta i graciosa, malgrat el vent de l’hivern i la calor de l’estiu. La canya era ben conscient d’aquesta preferència del seu senyor i s’enorgullia.

Un dia, el senyor es va apropar, una mica trist, com si tingués alguna notícia que donar-li, i, gairebé sense aixecar la vista, li va dir temorós: «Benvolgut bambú: et necessito». «Senyor, va dir el bambú feliç com mai, saps que sóc tot teu pots fer de mi el que vulguis». Hauria estat meravellós sentir només això, si no fos perquè el Senyor va dir després: «Bambú… -el senyor no sabia per on començar- per utilitzar els teus serveis necessito tallar-te». «Tallar-me a mi?», va preguntar sorprès el bambú. El senyor no podia estar parlant seriosament. Llavors, per què va fer d’ella la planta més bella del jardí? «No si us plau, senyor, tot menys això». El senyor no es va enfadar i el va mirar amb dolçor paterna. «Qui és el que accepta una cosa així sense protestar?» Però tampoc va cedir: «Benvolgut bambú, si no us tallo no podré fer servir els teus serveis». I els dos es van quedar callats sense que cap sabés què dir. Fins al vent va parar i els ocells van deixar de cantar. Una cosa anormal passava en l’ambient.

Lentament, molt lentament, el bambú va inclinar les seves boniques fulles -jo ho vaig veure- i va balbucejar molt fluixet, gairebé com un secret que costa desvetllar: «Senyor, si no pots servir-te de mi sense tallar-me, fes de mi el que vulguis i estarà bé. Talla’m». «Benvolgut bambú -va dir de nou el senyor-, encara no t’he dit tot, no només he de tallar-te sinó també cal que t’arrenqui les teves fulles i els teus branques». Era ja massa. El bambú es va sentir morir. «Senyor, no em facis això, -va implorar el bambú- deixa’m com  a mínim les fulles i les branques. Sense fulles i sense branques, què faré al jardí?» i de nou, impertèrrit , el senyor va apuntar: «Si no puc treure’t les fulles i les branques, no podré fer servir els serveis que he previst per a tu».

En aquell moment, el sol no va voler sentir més i es va amagar. Els ocells van batre les seves ales i van abandonar el jardí per no conèixer el final. Tremolant, el bambú va poder encara dir: «Està bé, senyor, si és el teu desig, treu-les». «Benvolgut bambú -va intervenir encara el senyor- tinc encara una última cosa que em costa molt dir-te . He de partir- en dos i treure’t el cor. Si no ho faig, no podré utilitzar-te». El bambú es va quedar mut; no entenia res del que li passava al senyor. Es va inclinar sobre la terra i es va oferir tot al seu senyor. El senyor del jardí va tallar el bambú, li va treure les branques, li va tallar les fulles, el va partir en dos i li va extreure el cor.

Després va portar el bambú a una font d’aigua fresca que hi havia prop dels seus camps, que feia temps estaven morint-se de set tan a prop de la font. I, amb tot afecte, va posar un extrem del bambú a la font i l’altre al camp. La font donava aigua i el bambú va començar a portar l’aigua al camp que durant tant de temps havia desitjat. I el camp, va començar a reverdir. Quan va arribar la primavera, el senyor va sembrar arròs i els dies van anar passant fins que la llavor va créixer i va arribar el temps de la collita i el senyor va poder alimentar tota la seva casa.

Quan el bambú era gran, bell i graciós creixia i vivia només per si mateix, i es complaïa a sí mateix de veure’s esvelt i elegant. Ara, humil i pres a terra, era un canal que el senyor feia servir per alimentar la seva casa i fer fecund el seu regne.

Tant de bo sorgeixin joves amb ganes de deixar-se despullar pel Senyor i lliurar les seves vides als més pobres i desprotegits de la terra, tal com han fet els missioners. Però no ens oblidem que una de les grans pobreses és desconèixer a Crist, el Fill de Déu, que va donar la seva vida perquè la tinguéssim en abundància.

Benvolguts missioners: sou grans i estimats per la comunitat cristiana, per tots nosaltres, sou estimats pel que sou i pel que feu. Que Déu us beneeixi i us acompanyi sempre.

Benvolguts germans, que Déu us beneeixi a tots.

+ Joan Josep Omella Omella
Arquebisbe de Barcelona