Carta dominical | «Que no s’apagui la llum de Nadal»

Imatge: Freepik

El Nadal acostuma arribar carregat de llums, de bons desitjos, de rostres de nens il·lusionats, però per a aquells que han tingut la pèrdua d’un ésser estimat és també una època en què es remouen sentiments. Aquests dies notem especialment les absències. Recordem amb nostàlgia tot allò que compartíem amb aquells que ja no són físicament amb nosaltres i potser pensem que ja res no serà igual.

Per Nadal sentim com n’és, d’important, estar junts per pregar i per reunir-nos al voltant d’una taula. I, precisament, “estar junts” és el que moltes vegades ja no podem fer. Gairebé sempre hi falta algú. Aquell algú ocupava una cadira que ara és buida. Aquella cadira silenciosa ens recorda que allò estimat no es perd, només canvia de lloc, perquè, encara que els absents no ocupin un lloc físic prop nostre, la seva presència perdura en el temps.

Per Nadal cap cadira és buida, perquè el cor sempre guarda un lloc per als qui estimem. Els cristians creiem en la vida eterna, fonament de la nostra esperança. És l’esperança en una vida que no mor, sinó que es transforma per viure eternament amb Déu i amb els éssers estimats amb qui hem compartit aquesta existència.

Quan la tristesa ens domini, escoltem el murmuri de Jesús que ens diu que és aquí per acompanyar-nos, que mai no ens abandonarà. Ell sempre ens ofereix el seu consol i el seu amor. Confiem que els nostres difunts continuen participant del misteri joiós de Nadal.

Per Nadal ens mostrem més sensibles envers els qui ho passen malament, especialment els més vulnerables, els malalts, les víctimes de les guerres, els que estan sols o malviuen al carrer. Potser molts d’ells no tindran una taula on celebrar Nadal aquests dies. Déu els vol convidar a tots, “pagant nosaltres”, amb la moneda de l’amor i de la solidaritat. Podríem seguir el senzill consell del poeta quan diu: “Moneda que está en la mano quizá se deba guardar; la monedita del alma se pierde si no se da” (Antonio Machado, Soledades, LVII, II “Consejos”). Déu vol que els febles no siguin invisibles als nostres ulls. I és que ells són els seus fills, els nostres germans.

Per Nadal augmenten les ganes d’abraçar, de comunicar-nos, de compartir l’alegria. Un Nen ens retorna l’esperança, la confiança i l’entusiasme. Hi ha moltes maneres de compartir, però n’hi ha una que al llarg dels segles es repeteix: celebrem moltes coses menjant, compartint la taula. Aquest costum no passa de moda. Ja en temps de Jesús, menjar amb algú era un gest molt significatiu, un acte declarat d’acceptació de l’altre i de fraternitat. Compartir un àpat amb algú significava molt.

La taula és, sens dubte, un espai de trobada on afloren sentiments diversos, l’alegria i la tristesa; on s’aborden problemes i s’intenta trobar solucions; on rebem crítiques, però també lloances. No oblidem que, quan som a taula, sempre ens acompanya Jesús. Li demanem que beneeixi cada dia la taula. Li demanem que sigui Llum i Paraula, que es faci present en les nostres converses.

Benvolguts germans i germanes, Nadal ens eclipsa amb els seus llums, sí, però la llum més gran i més pura la rebem de Crist, no només per Nadal, sinó tot l’any; perquè Ell és la llum que resplendeix en les tenebres i que no s’apagarà mai. Demanem-li que ens alimenti amb la seva Llum. Guiats per aquesta llum, anem a Betlem i adorem aquest nen que ha nascut. Deixem que el seu somriure i la seva pau omplin les nostres vides. Que la Llum de Nadal no s’apagui mai en el nostre cor.

† Card. Joan Josep Omella Omella
Arquebisbe de Barcelona

Escolteu la carta dominical en la veu del cardenal arquebisbe de Barcelona.