Carta dominical | «Gràcies a la gent gran»

Permeteu-me que us expliqui un conte que pot ajudar-nos a mirar la gent gran amb ulls d’amor perquè puguem valorar-la i estimar-la més i més i no arraconar-la com si fossin andròmines inservibles.

Aquest és el conte: Hi havia una vegada un rei molt cruel que va decidir bandejar tots els ancians del seu regne i enviar-los a viure a un país llunyà. Així ho va dir als seus soldats: “Porteu-vos-els lluny d’aquí. No serveixen per a res. Solament mengen i dormen, però no treballen”.

Tots els soldats van seguir les seves instruccions, excepte un d’ells, que es deia Janos, el qual estimava molt el seu pare. De manera que li va preparar una cambra secreta a casa seva, on el mantenia amagat i tenia cura que no li faltés res.

Van passar els mesos, i una gran sequera va assolar el regne. Els rius i els llacs es van quedar sense aigua, els arbres sense fruit i els graners es van buidar en qüestió de dies. Preocupat pel risc de fam, el rei va cridar els soldats: “Us ordeno que trobeu blat per alimentar el poble. En cas contrari, us tancaré a tots al calabós”.

Els soldats van sortir molt tristos, ja que en realitat no hi havia forma de complir l’ordre. Janos va arribar capcot a casa seva i va anar directament a l’habitació on romania ocult el seu pare.

“Què et passa, fill?”, va preguntar l’ancià. Janos li va explicar detalladament la greu situació en què es trobava.

“No et preocupis, tinc la solució per a vosaltres”, el va tranquil·litzar el pare. “Quan feia de pagès, fa molts anys, em cridava l’atenció observar les formigues que portaven centenars de grans de blat als seus formiguers. Digues als teus companys que obrin tots els que trobin als camps perquè estaran plens”.

Sense revelar d’on havia tret la idea, Janos va anar amb els altres soldats a la recerca dels formiguers. Tots es van alegrar molt de trobar grans dipòsits de blat i omplir uns quants costals. L’endemà els van presentar al rei. Aquest es va sorprendre en assabentar-se de l’enginyosa manera amb què els havien aconseguit.

“Com se us va acudir?”, els va preguntar. “Va ser idea de Janos”, van contestar. “Aleshores, explica-m’ho tu”, va ordenar el rei.

“Majestat, tinc por de fer-ho perquè seré castigat”. “Explica-m’ho i no et passarà res dolent”, va prometre-li el rei ple de curiositat.

Janos li va explicar que el seu pare ancià, a qui mantenia amagat a casa seva, li havia donat el consell.

El rei es va quedar en silenci una estona llarga i després va prendre la paraula: “Ara m’adono que vaig ser molt maldestre per bandejar la gent gran del regne. Els coneixements que han acumulat en la seva vida són una valuosa font de saviesa”.

Immediatament va ordenar que els ancians desterrats tornessin a la ciutat, i així va ser. Quan va passar la sequera, tots els habitants van recordar que un d’ells els havia salvat de morir de gana.

Benvolguts avis i àvies: gràcies pel que sou i pel que heu estat. Gràcies per la vostra gran experiència, que ens transmeteu amb tants i tants consells. Els més petits, els vostres néts, us escolten amb molt de gust. Tant de bo que tots sapiguem tenir en compte els vostres ensenyaments. Segur que si ho féssim més sovint no ens equivocaríem tant.

Que Déu us beneeixi i us doni la seva pau.

+Joan Josep Omella Omella
Arquebisbe de Barcelona