Carta dominical | Els mil miralls

«Es diu que fa temps, en un poblet llunyà, hi havia una casa abandonada. Un dia, buscant refugiar-se del sol, un gosset va aconseguir ficar-se pel forat d’una de les portes de la casa. El gosset va pujar lentament les velles escales de fusta i, al capdamunt, es va topar amb una porta semioberta; lentament, es va endinsar en l’habitació. Amb sorpresa, es va adonar que a l’habitació hi havia mil gossets més, observant-lo tan fixament com ell els observava a ells.

El gosset va començar a moure la cua i aixecà les orelles a poc a poc. Els mil gossets van fer el mateix. Després va somriure i va bordar alegrement a un d’ells. El gosset es va quedar sorprès en veure que els mil gossets també li somreien i bordaven alegrement amb ell. Quan va sortir de l’habitació, el gosset es va quedar pensant: «Quin lloc tan agradable! Vindré sovint a visitar-lo!».

Un temps després, un altre gosset de carrer va entrar al mateix lloc, però, a diferència del primer, en veure els altres mil gossets es va sentir amenaçat, perquè li va semblar que el miraven de manera agressiva. Va començar a grunyir i, naturalment, va veure com els mil gossets li grunyien a ell.

 Es posà a bordar-los ferotgement i els altres mil gossets també li van bordar. Quan el gosset va sortir d’allà va pensar: “Aquest és un lloc horrible! Mai més tornaré a entrar-hi!».

 A la porta de la casa hi havia un rètol vell que deia: «La casa dels mil miralls.»»

¿Qui, en llegir aquest bella faula, no recorda aquella dita tan popular que diu: «Res és veritat ni és mentida, tot depèn del color del vidre amb què es mira», que els cristians hem de millorar amb la rectitud d’intenció? Dit d’una altra manera, si jo veiés les coses, les persones, i sobretot els esdeveniments, amb la mirada de Déu, amb la perspectiva de Déu, com canviaria tot!

Sant Joan de la Creu, un dels místics i poetes més emblemàtics de la nostra història i de la nostra literatura, encara ho va expressar d’una manera més encertada des de la perspectiva de la fe cristiana: «On no hi ha amor, posi amor, i traurà amor.» Vegem les circumstàncies que van donar peu a aquesta afirmació del nostre sant.

Any 1591: Joan de la Creu pateix el més gran dels menyspreus per part dels seus companys d’Orde. Ell està plenament immers en la reforma del Carmel. Li treuen tots els càrrecs i l’envien a Jaén, on viu en la pobresa i austeritat més grans. Des de Sevilla li arriba el ressò de calúmnies molt greus, esbombades per alguns frares. Quina reacció van tenir moltes persones que coneixien l’enteresa i les virtuts de Joan? Li envien cartes contenint les expressions més enceses d’afecte, acollida, comprensió i afecte. I de pena per la injustícia que s’està cometent amb ell. Què respon Joan de la Creu? Així contesta a una religiosa carmelita reformada: «Pel que fa a mi, filla, no li faci pena, que a mi no me’n fa cap. Déu sap el que ens convé i ordena totes les coses per al nostre bé. No pensi una altra cosa sinó que tot ho ordena Déu. I on no hi ha amor, posi amor, i traurà amor«.

Déu és el que ho permet tot per al nostre bé, encara que moltes vegades no ho comprenguem. És Ell qui ens estimula i ens convida a descobrir el voler de Déu, posant amor on no hi ha amor.

Crist ha vençut el mal. I l’ha vençut fent el bé. «Va passar per la vida fent el bé», que és la manera més eficaç i concreta de posar amor.

Mai hem d’oblidar que la realitat (o les realitats) de la vida depèn en bona mesura de com la mirem i de com ens hi acostem. Tenir una mirada positiva cap a les persones i cap a les coses ens ajudarà a gaudir més de la realitat que si la mirem amb ulls tèrbols, amb tristesa, amb ressentiment. L’amor porta a l’amor. L’amargor, a l’amargor. Que Déu ens lliuri de caure-hi!

Bon diumenge a tothom!

+ Joan Josep Omella Omella
Arquebisbe de Barcelona

Descarrega’t aquesta carta dominical en format àudio *.mp3