Carta dominical | El desenvolupament humà

A la nostra societat –l’anomenada societat del benestar– s’ha enfosquit greument l’atenció a les persones, fins al punt que es valoren més les coses que l’ésser humà. Es valora més el tenir que l’ésser. Sembla que el centre de tot són els diners, figurar, posseir molt.

La Bíblia, en el relat de la creació, ens descobreix que Déu ha situat l’home en el centre. Tot el que ha creat és bonic i important (els animals, l’aire, el sol i els estels, l’aigua…), però el més valuós és l’ésser humà. Déu el va fer constituint-lo com el veritable rei de la creació. Però a més el va crear a imatge seva. Així ho diu el text: “Déu va crear l’home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu, creà l’home i la dona” (Gn 1,27). I afegeix: “Déu veié que tot el que havia fet era molt bo”. (Ib., 31)

Els dos, tant l’home com la dona, són imatge de Déu. Els dos tenen la mateixa dignitat i valor. Però, a més, el dinamisme de reciprocitat que anima el nosaltres de la parella humana és imatge de Déu.

Més amunt em feia ressò de la qualificació de societat del benestar que encara donem a la nostra societat. Això equival a dir, en bona mesura, que la nostra societat és mercantilista i materialista, que sobrevalora els diners i els guanys per sobre de la persona humana. Quina descripció més bella ens va llegar el papa Pau VI sobre el desenvolupament social i el desenvolupament dels pobles en la Populorum Progressio! Va deixar escrit que “el veritable desenvolupament és el pas, per a cadascú i per a tots, d’unes condicions de vida menys humanes a altres més humanes” (PP 20). Ho raonava partint de la base que el desenvolupament no pot ser reduït a un simple creixement econòmic. Per ser autèntic convé que sigui integral; per tant, ha de promoure tots els homes i tot l’home. I ho explicitava més: “El desenvolupament ha d’ajudar a passar de situacions menys humanes, com les mancances materials d’aquells que estan privats del mínim vital i les mancances morals dels qui estan mutilats per l’egoisme. Menys humanes: les estructures opressores que provenen tant de l’abús de la possessió com de l’abús del poder, de les explotacions dels treballadors o de la injustícia de les transaccions. Més humanes: aixecar-se de la misèria a la possessió del que és necessari, la victòria sobre les calamitats socials, l’ampliació dels coneixements, l’adquisició de la cultura. Més humanes també: l’augment en la consideració de la dignitat dels altres, l’orientació cap a l’esperit de pobresa (cf. Mt 5, 3), la cooperació en el bé comú, la voluntat de pau. Més humanes encara: el reconeixement per part de l’home dels valors suprems, i de Déu, que n’és la font i la fi. I les més humanes: la fe, do de Déu acollit per la bona voluntat dels homes, i la unitat de la caritat de Crist, que ens crida a tots a participar, com a fills, en la vida de Déu viu, Pare de tots els homes» (PP 21).

Quin ventall de situacions tan boniques i estimuladores ens ofereix el papa Pau VI amb aquestes reflexions sobre el veritable desenvolupament de la persona! Meditem-les a poc a poc i fem-les arribar a l’entorn familiar, professional i social.

+ Joan Josep Omella Omella
Arquebisbe de Barcelona