Carta dominical | El bé comú

Un informe presentat recentment per Càritas Diocesana de Barcelona insistia en la idea que les famílies ateses cada vegada són més pobres i han de recórrer durant més temps a la distribució d’aliments en espècie o assistir als menjadors socials. Arran d’aquest estudi, avui vull parlar-vos del bé comú, principi que es deriva de la dignitat, unitat i igualtat de totes les persones, i que té el seu origen en el fet meravellós i exigent que tots som membres d’una mateixa família, la família humana.

No obstant això, crida l’atenció constatar com s’ha instal·lat fins adquirir carta de naturalesa, un individualisme que no dubto en qualificar de ferotge. Les manifestacions estan al cap de tots: cadascú va a la “seva”, la proximitat de l’“altre” està absolutament absent, no ens sentim membres que integren una gran família de germans, etcètera.

Què és el bé comú? “És el conjunt de condicions de la vida social que fan possible a les associacions i a cada un dels membres l’assoliment més ple i més fàcil de la pròpia perfecció” (Compendi de Doctrina Social de l’Església, núm. 164).

El bé comú pretén el bé de tots els homes i de tot l’home. Allí està la vertadera clau perquè el bé comú sigui en la doctrina social de l’Església el “tema estrella”, amb paraules col·loquials del nostre temps. Desgraciadament, és bo insistir en què en l’actualitat el que prima no és el bé de tots rectament entès: prima el bé particular o, per ser més exacte, el bé d’uns pocs.

L’Església, a través de la doctrina social que manté en el seu magisteri, ens ofereix un diagnòstic summament precís a l’afirmar que “una visió purament històrica i materialista acabaria per transformar el bé comú en un simple benestar social, carent de finalitat transcendent, és a dir, de la seva raó profunda d’ésser”. (Compendi de Doctrina Social de l’Església, núm. 164).

El papa Francesc ens recorda quelcom tan bàsic com que sense el bé comú com a fi últim es corre el risc de destruir riquesa i crear pobresa. “Fa falta tornar a sentir que ens necessitem els uns als altres, que tenim una responsabilitat per a altres i per al món, que val la pena ser bons i honestos. Ja hem tingut molt temps de degradació moral, burlant-nos de l’ètica, de la bondat, de la fe, de l’honestedat, i ha arribat l’hora d’advertir que aquesta alegre superficialitat ens ha servit de poc. Aquesta destrucció de tot fonament de la vida social acaba enfrontant-nos els uns amb els altres per preservar els propis interessos.” (Laudato si’, núm. 229).

Concloc la reflexió d’aquest diumenge amb unes paraules de l’inoblidable sant Joan XXIII, referides al bé comú i els més necessitats, que, malgrat el temps transcorregut, sempre té vigència: “Tots els membres de la comunitat han de participar en el bé comú, per raó de la seva pròpia naturalesa, encara que en graus diversos. (…) Els governants han d’orientar els seus esforços cap el fet que el bé comú redundi en profit de tots, sense cap preferència per una persona o grup social determinat, (…) posant especial cura dels ciutadans més febles; els que es troben en condicions d’inferioritat, per defensar els seus drets i assegurar els seus legítims interessos” (Pacem in terris, núm. 56).

Aplicat al moment que estem vivint, on prop d’un 25% de famílies catalanes están en risc d’exclusióés necessari que governants i governats revisem el nostre camí i que treballem plegats administracions, Església i societat en la consecució del bé comú.

+ Joan Josep Omella Omella
Arquebisbe de Barcelona