Carta dominical | «Confessar i viure la fe»

Aquest diumenge voldria fer una crida a la valentia i a la fortalesa per confessar i viure la fe, per donar raó de la nostra fe, en qualsevol temps i lloc.

És cert que vivim temps en què podem tenir la impressió d’estar suportant un eclipsi d’espiritualitat, un silenci de Déu, que fa difícil i dur el fet de ser cristià i manifestar-se com a tal. La nostra societat occidental, orgullosa pels seus avenços tècnics i el seu desenvolupament econòmic, a vegades sembla viure com si Déu no existís o, si més no, amb por de reconèixer la seva fe.

No obstant això, faríem malament d’acovardir-nos. En circumstàncies similars, Jesús va dir als seus deixebles: «Que els vostres cors s’asserenin. Creieu en Déu, creieu també en mi ». (Jn 14,1)

Per ser cristians no podem aïllar-nos de la resta d’homes i dones que viuen en el món, sinó que hem compartit amb ells la construcció de la nostra societat, tenint en compte el model que ens ha anunciat Jesucrist, el Regne de Déu. Proposar aquest Regne –viure amb els criteris de Déu– pot comportar-nos serioses dificultats, com així les han patit els bons cristians de tots els temps. Amb quina bellesa i expressivitat va exposar aquesta idea Justí, un sant apologeta del segle II, que en el seu Discurs a Diognet afirma: «Als cristians els avorreix el món, sense haver rebut ofensa d’ells, perquè renuncien als plaers. Tal és el lloc que Déu els ha assenyalat, i no els és lícit desertar d’ell».

Per la seva part, el Concili Vaticà II ens recordava el mateix en un paràgraf memorable: «Els goigs i les esperances, les tristeses i les angoixes dels homes del nostre temps, sobretot dels pobres i de tots els qui pateixen, són alhora els goigs i les esperances, les tristeses i les angoixes dels deixebles de Crist. No hi ha res veritablement humà que no trobi ressò en el seu cor» (Concili Vaticà II. Constitució Gaudium et Spes, 1).

Viure així és natural amb el fet de ser cristià, fins el punt que Jesús, quan prega per nosaltres en el Sant Sopar, va arribar a demanar al Pare: «Jo no em quedo més al món, però ells s’hi queden, mentre que jo vinc a tu. Pare sant, guarda’ls en el teu nom, el nom que m’has donat, perquè siguin u com ho som nosaltres». (Jn 17, 11)

Per tant, no ens és lícit desertar d’aquest món. Som cridats a viure en ell «d’una altra manera»: entre la proximitat i l’amor a quants comparteixen amb nosaltres la vida en el món, i el distanciament de molts dels criteris i costums que ofenen la Bondat i l’Amor de Déu i que volen predominar en el món. Sant Justí, al que em referia abans, descriu gràficament com vivien els cristians de fa mil vuit-cents anys la proximitat i el distanciament. Deia textualment: «Els cristians habiten les seves pròpies pàtries, però com forasters; prenen part en tot com a ciutadans, i tot ho suporten com estrangers; tota terra estranya és per a ells pàtria, i tota pàtria els és terra estranya. Es casen com tots; com tots engendren fills, però no els abandonen quan neixen. Paren una taula comuna, però no llit. Estan en la carn, però no viuen segons la carn. Passen el temps a la terra, però tenen la seva ciutadania al cel. Obeeixen a les lleis establertes, però amb la seva vida sobrepassen les lleis».

Benvolguts germans, tan de bo siguem i visquem així!

+Joan Josep Omella Omella
Arquebisbe de Barcelona

Escolta la glossa dominical en la veu del senyor arquebisbe metropolità de Barcelona.