El Sínode no l’hem acabat, continua en el temps. Construir una Església sinodal és un camí de reptes i compromisos. La pregunta que plantegem és si realment volem una Església sinodal, si estem disposats a rebre el SÍNODE a casa nostra. ¿Desitgem que les nostres comunitats cristianes siguin sinodals? Poden néixer resistències, actituds de rebuig o simplement indiferència. ¿Ens sentim formats i compromesos per portar endavant una Església sinodal? Potser encara estem massa tancats en nosaltres mateixos tant en l’àmbit institucional al -institucions religioses- com en l’àmbit personal. Som massa autoreferencials si ens costa obrir finestres, esbossar camins, fer saltar pels aires trinxeres que ens separen, convertir-nos en constructors de ponts. La mentalitat d’una certa cultura global és “primer jo” i després, si en queda, els altres. La cultura del fet de caminar junts no l’acabem de fer nostra. El símbol de la torre de Babel el portem en el nostre ADN. Certament que s’està fent un treball positiu en aquesta direcció i es busquen espais de compartir projectes de manera més col·laborativa i cooperativa.
Feta aquesta introducció, afirmem que la construcció d’una Església sinodal és obra de l’Esperit Sant. Per més que ens hi escarrassem, sense la presència de Jesús i del seu Esperit aconseguirem ben poc. El cor de la sinodalitat està en la comunió amb la Trinitat: Déu Pare-Mare, Jesús, el Fill de Déu i l’Esperit presència de Jesús enmig de la comunitat reunida en nom de Jesús.
Per viure aquesta experiència personal i comunitària, necessitem CONVERTIR-NOS, tornar a Déu, reconèixer que sols, sense Jesús, no podem fer res. El cor de la SINODALITAT és la CONVERSIÓ que neix de la trobada amb CRIST RESSUSCITAT: LLUM PER A TOTS ELS POBLES (LG 1) que resplendeix en el rostre de l’Església. La imatge de la lluna que rep la llum del sol ens pot ajudar a comprendre.
La comunitat dels seguidors de Jesús, nascuda de la Pasqua, se sent cridada a donar testimoni amb la Paraula i els fets (missió de l’Església) (DF 13-14). Som testimonis de Resurrecció… Amb el cor i amb els llavis (RM.10, 8-13).
Aquesta comunitat és el NOU POBLE SANT DE DEU que té arrels sacramentals (DF n. 21-27 ):
-brolla del baptisme (en nom del Pare, del Fill i de l’Esperit. Dimensió trinitària).
-en la confirmació rep l’Esperit de Jesús i es confirma en la fe d’anunciar el Regne de Déu.
-en l’Eucaristia es reuneix, és trobant la Paraula, celebra, comparteix la fraternitat, construeix comunitat.
En aquest Poble-Comunitat ocupa un lloc especial LA MARE DE DÉU (DF 29). Maria és el model de l’Església que escolta, prega, medita, dialoga, acompanya, decideix, actua. L’acció de l’Església en el món és un perllongament de la sol·licitud de Maria (Pau VI, MC 28).
El 29 de juny de 2025 es va publicar el document “Pistes per a la fase d’implementació del Sínode” (2025-2028). Se’ns proposen unes orientacions amb la “finalitat d’experimentar pràctiques i estructures renovades que facin que la vida de l’Església sigui cada vegada més sinodal”. Aquest és l’objectiu, tal com ens suggereix el DF 9: «Identificar camins concrets i itineraris formatius per a realitzar una conversió sinodal tangible en les diverses realitats sinodals».
L’Església com a Poble de Déu, és un SAGRAMENT D’UNITAT. Unitat entesa com a HARMONIA (DF 34) entre tots els qui formem el Poble de Déu enmig d’una gran varietat de carismes i ministeris (DF 36 – 38). El Poble de Déu no és la suma de batejats… sinó el NOSALTRES DE L’ESGLÉSIA… (Instrumentum laboris 2a sessió,3).
La unitat de l’Església no és la uniformitat, sinó la integració orgànica de les legítimes diversitats (NMI 46). No hi ha una única comprensió de la vida de l’Església i de les formes teològiques, litúrgiques, pastorals i disciplinàries en què s’expressa el missatge salvífic (DF 39).
Cal tenir present la diversitat de contextos, cultures, religions… en què es fa present l’Església. L’Església sinodal es pot descriure utilitzant la imatge de l’orquestra (DF 42).
El Sínode és un regal per a tot el Poble de Déu. Tant de bo meditem i aprofundim el seu missatge i el posem en pràctica.
Lluís Agustí
