La proposta que ens ha arribat de Roma d’engrescar-nos a viure un sínode no és fruit d’una moda. No es tracta, tampoc, d’una estratègia pastoral o d’una fuga de la realitat. Tot el contrari. El papa Francesc no ha fet res més que convidar-nos a posar-nos en camí per tal de ser l’Església que Déu vol que siguem, l’Església de les benaurances, realista, humil, alegre, pobra i fidel al manament de l’Amor que rebem de Jesús.
Potser el terme «sínode» ressona a les nostres oïdes com quelcom estrany i nou, per això, amb encert, s’ha volgut explicitar el què hi ha al darrere d’aquest mot, ni més ni menys, tot allò que afecta a la comunió, a la participació i a la missió. Aquetes són paraules més freqüents en la nostra vida quotidiana, i ens conviden a descobrir-nos responsables de l’Església que ens acull, que estimem i que proposem amb la nostra manera de viure.
El sínode, doncs, parteix d’una clara convicció, arrelada en tots nosaltres pel sagrament del Baptisme: tots els batejats entrem a formar part de la família eclesial, però a més a més, tots junts no ens equivoquem en les qüestions de fe. Gràcies a aquest sentit de la fe, esdevenim homes i dones, capaços de compartir i viure la nostra fe, convergint, des de les nostres diferències, en el Crist. El Concili Vaticà II, sense parlar directament de la sinodalitat, sí que va ser capaç de fer-ne esment quan sostenia l’existència d’aquest sensus fidei fidelium però també quan va sostenir la importància de la col·legialitat dels bisbes, sense descuidar el primat, òbviament. Sense entrar directament en la qüestió, tot el Concili va respirar els aires i la convicció que la sinodalitat no era pas una qüestió estètica, sinó la manera sana de ser Església.
Dins d’aquest context, i poc abans de la cloenda del Vaticà II, el papa Pau VI, va voler donar continuïtat a l’experiència conciliar, instituint la celebració del sínode amb el motu proprio Apostolica sollicitudo (15-09-1965), per tal d’assistir al papa en el govern universal de l’Església. La proposta del papa italià afectava bàsicament al col·legi episcopal, els membres dels quals per l’ordenació rebien l’episcopat i així representaven les respectives esglésies locals. L’estructura sinodal apareixia com una realitat vinculada a l’activitat pastoral del primat, i no pas com quelcom vinculat als serveis curials de Roma.
La realitat sinodal va anar desplegant-se paulatinament, fins el punt que amb el pontificat de Joan Pau II, s’arribaren a celebrar diversos sínodes. Òbviament la llargada del pontificat de Wojtyla ho va fer possible, no tant, el papa Ratzinger. En total fins a dia d’avui s‘han viscut fins a 27 sínodes. Normalment la metodologia a cadascun dels sínodes era molt similar, donant peu en primer lloc a l’elecció de la temàtica que s’havia de debatre, i a partir d’aquesta s’elaborava una primera publicació, lineamenta, després de la qual li succeïa un text més elaborat, l’anomenat instrumentum laboris, text que servia per a iniciar el debat en l’aula sinodal. Després d’aquest debat es votaven les diverses resolucions, anomenades propositiones, i en darrer lloc el papa escrivia una exhortació postsinodal. Curiosament el primer text del papa Francesc, Evangelii gaudium, que venia de la celebració del sínode sobre la nova evangelització, no va anomenar-se postinodal, sinó que amb una empenta nova va encapçalar el seu pontificat amb una exhortació apostòlica.
Més enllà d’aquestes dades històriques postconciliars, cal reconèixer algunes novetats significatives d’aquesta recent proposta. El papa argentí ha volgut iniciar aquest camí amb una consulta a tot el poble de Déu, és a dir, a tots els batejats. Aquest fet, que sembla evident en el pla teòric, no ho era tant en el pla pràctic, malgrat alguns bons intents, tot s’ha de dir. De vegades les dificultats i pobreses, tristament evidents, de la pastoral, en d’altres ocasions la reducció de l’Església a la jerarquia o a d’altres petits cercles, i en d’altres situacions la manca d’un visió global i generosa de la missió, han anat provocant un retrocés històric en aquesta pràctica. El referent de l’Església primitiva i de l’Església medieval, per exemple, era sinodal, també ho foren les accions dels papes Pius IX i Pius XII en les declaracions dogmàtiques respectives sobre la Immaculada i l’Assumpció, més recentment.
L’audàcia del papa Francesc no només la trobem en el fet de recuperar allò que som, sinó d’engrescar-nos a portar-ho endavant. Per tant, som convidats a fer un exercici sincer de discerniment eclesial per trobar què és el que Déu vol de nosaltres en aquest moment de la història. L’Esperit de Déu guia, habita, rejoveneix i acompanya el poble que confia i creu. Cada tomb de la història ens exigeix una resposta valenta i generosa, però també sincera respecte d’allò que ens proposa Jesús al llarg de la seva vida. Com «caminem junts» els qui ens diem cristians? Les nostres estructures eclesials són properes a l’exercici necessari del discerniment? I com caminem per aquest món nostre amb aquells que tenen altres creences? O bé amb aquells que ens diuen que no tenen fe? I sobretot com «caminem junts» amb els pobres?
Cal especificar que el sínode no ens pot situar en la tessitura d’una visió democràtica, ni autocràtica, de l’Església. No. Cal endinsar-nos pel camí del discerniment a trobar el consens necessari que ens permeti a tots els membres de l’Església a viure segons l’Esperit i amb l’Esperit. Aquesta referència no només ens situa en la comprensió del sínode com d’un camí espiritual, sinó també un camí que ens ha de fer capaços de visibilitzar la comunió, la participació i la missió a la que estem cridats. Aquet pas vers la concreció existencial i comunitària del que l’Esperit ens va indicant no és, no ha sigut, i no serà un exercici fàcil, però caldrà aprendre’n, i sobretot caldrà demanar-nos amb caritat, uns i altres, de viure la nostra fe amb maduresa, sense personalismes, centrats en Jesucrist i sense referències secundàries.
El papa Francesc ha obert el tercer mil·leni de l’Església fent-nos descobrir la importància de la sinodalitat. Segurament la seva gran aportació, juntament amb la percepció de descobrir l’alegria com un tret essencial dels qui ens diem cristians. Serem de debò l’Església que Déu vol que siguem? Posem-nos en marxa i demanem-li a l’Esperit que ens ensenyi quin és el seu camí.
Daniel Palau Valero
Prevere diocesà de sant Feliu
Professor a la FTC-AUSP
Director de la càtedra de teologia pastoral «arquebisbe Josep Pont i Gol»
