Una comunió que s’irradia

El sínode del bisbes se’ns presenta com una oportunitat per repensar la comunió, els lligams que ens uneixen com a membres de l’Església catòlica i de la humanitat. L’horitzó d’aquest esforç està formulat en la pregunta del document de treball per a la primera sessió: com podem ser més plenament signe i instrument d’unió amb Déu i d’unitat de tota la humanitat? En el sínode dels bisbes se’ns demana com a catòlics replantejar el camí que oferim a les persones concretes que ens rodegen en el nostre dia a dia per sentir la crida de salvació que Déu fa a la humanitat a través de la seva Església.

El document Instrumentum laboris ens posa damunt la taula un aprofundiment evangèlic de la comunió i unes línies d’acció per replantejar la missió a la que som convidats. El primer punt és entendre la comunió com “un camí en què estem convidats a créixer”, és a dir, no entendre-la com una congregació tancada dels qui compleixen amb tot el que es demana per ser un bon catòlic. A la nostra societat, aquesta concepció ha portat a l’expulsió, volguda o no, de moltes persones que s’han sentit apartades de la salvació de Jesús, sentint-se assenyalades, i sovint condemnades ja, per una comprensió de la comunió excloent. Caminar junts en l’escolta de la Paraula, que qüestiona els paràmetres humans que ens fan jutjar els altres, i en la concòrdia, que impulsa a sentir-nos germans de la humanitat sencera en la seva diversitat, ens han de permetre construir comunitats acollidores.

Acollir és l’acció evangèlica fonamental per una comunió que s’irradia a tota la humanitat: “Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar.” (Mt 11,28) ens diu Jesús. Aquesta obertura a tota persona humana, sigui quina sigui la seva condició requereix un canvi que s’han concretat en les directrius indicades per les Assemblees en tots els continents. Aquestes són l’acollida dels que viuen en condicions d’indigència i d’exclusió social; la cura de la casa comuna com a creació amenaçada pel canvi climàtic; el repte que suposa els moviments migratoris, en la recerca d’una vida digna a ca nostra; reconciliar i pacificar un món fragmentat i polaritzat de cada vegada més; i, finalment, ser veu profètica que denúncia les situacions d’injustícia i discriminació quotidiana. L’Església necessita renovar la seva visió comunitària per tal de “no deixar ningú enrere i ser capaços de seguir el ritme d’aquells a qui més costa avançar”.

Un altre repte assenyalat és fer possible, amb gests quotidians d’hospitalitat i acolliment, la promesa que “l’amor i la veritat es trobaran” (Sl 85,11). La comunió amb la humanitat passa per una acollida autèntica d’aquells que no se senten acceptats per l’Església, com de les persones que han estat víctimes dels abusos i la marginació dins l’Església. El procés sinodal ha de permetre revisar la nostra mirada i el nostre tracte sobre les condicions personals que ens poden semblar més allunyades de la doctrina catòlica, però que no han d’impedir fer-hi present Jesús “que camina amb tothom amb amor incondicional i proclama la plenitud de la veritat de l’Evangeli.” Són molts els col·lectius que veuen en l’Església un cor endurit que els impedeix descobrir el missatge de salvació. Es per això que cal salvaguardar espais per al desacord i restaurar la proximitat i la cura de les relacions fraternals amb tota persona, que no deixa de ser mai un fill i filla estimat de Déu.

Finalment, la revisió d’aquestes relacions fraternals ens han de dur a transformar i valorar els intercanvis de dons entre les diferents Esglésies, no solament en l’eix local-universal, sinó amb altres Esglésies i confessions cristianes en el camí ecumènic per restaurar la unitat volguda pel Senyor. Està en joc la mateixa credibilitat del missatge cristià, en una societat multicultural i de cada vegada més, fruit de les successives migracions, multiconfessional. El sínode dels bisbes, com a part d’un procés de “reforma contínua” de l’Església (UR 4.6) és una gran oportunitat per contribuir a renovar les estructures i les actituds que no ens permeten ser plenament signe e instrument d’unió amb Déu i d’unitat de tota la humanitat.