Fotografia: G. Simón
L’abast del terme salut és ampli. Inclou la mateixa vivència de benestar (aquell “sentiment” de vida complaent), la mirada d’altri (la percepció “des de fora”), el criteri de benestar en el context on hom viu, la biologia, la funcionalitat, la conducta, etc. I, també, a què ens referim quan parlem de salut des d’una perspectiva cristiana (a Lc 10,29-37, «el bon samarità», s’exemplifica el compromís per la salut). És a dir, l’àmbit de la salut és obert i controvertit amb un munt d’intents per encapsular-lo en una definició però s’esmuny hàbilment, no es deixa atrapar perquè les persones, les societats, la història, portem la petjada de la diferència i l’originalitat. Si més no.
I tot això té a veure amb el terme ecologia: del grec oikos (casa), i logos (paraula, discurs). Ecologia fa referència a l’estudi del «lloc» en què viu o es troba alguna cosa” (J. Corominas). Quan es parla d’ecologia, majoritàriament, s’entén un discurs que interpreta les relacions entre la persona i el seu entorn. Per extensió, també s’entén el medi on hom habita: el país, la ciutat, la casa; per exemple, l’ecologia urbana tracta de la millora de la ciutat a fi que la vida hi sigui benestant. Ara bé, l’aproximació a ecologia i salut la faig des del lloc del “jo” personal que té a veure amb:
El cos, com a lloc particular, i alhora públic, en el qual hom viu i s’expressa d’una forma personal, on hom fa l’experiència de vida i de relació; un lloc farcit d’oportunitats, de sensibilitats, de recursos, d’influències, de contrastos… és l’escenari quotidià de l’existència on hom s’expressa, es dóna a conèixer, es relaciona; un lloc des d’on es transmet un missatge: aquell covat en l’espai de la interioritat.
L’estil de vida. Com a lloc personal i públic, individual i social, arrelat en la història i en la cultura pròpia i del moment. És una manera de fer particular i col•lectiva que reflecteix un marc social (un ambient): unes condicions de vida, unes característiques biològiques, un marc educatiu, unes opcions i decisions personals i grupals. L’estil del subjecte és la seva vida induïda pel context; per exemple, la pobresa és un factor condicionant d’un estil de vida i, alhora, és la vida del subjecte; influeix en la causalitat biològica de la malaltia, és una situació de risc: com també ho és respirar en un ambient contaminat, beure aigua infestada, treballar en condicions precàries o viure en un ambient conflictiu, per exemple.
Ambdós conflueixen en el lloc social: on es representa i es viu el benestar i el seu contrari. Un lloc farcit d’oportunitats i límits, una xarxa d’interrelacions que possibiliten, o no, la promoció del benestar particular i col•lectiu. El factor ecològic és la combinació de molts llocs: el personal, social, històric, ambiental, etc. És un factor multidisciplinar i interactuant: cada lloc té la seva cultura, el seu caràcter, la seva estètica… el seu rostre humà. La seva fenomenologia. Es tracta de recrear benestantment el lloc de l’ecologia, i això ho hem de fer les persones.
