Al setembre de 2015, els països del món adoptaren els Objectius de Desenvolupament Sostenible, que són una guia per a l’agenda 2030 de l’ONU. Concretament, el setè d’aquests objectius és el de garantir l’accés a una energia neta, fiable i assequible per a tothom, ja que “en el món hi ha un nivell exigu d’accés a energies netes i renovables” (Laudato Si’, n.26).
Des de la seva creació, l’ésser humà ha estat lligat a l’energia per tal de satisfer les seves necessitats primàries. Al llarg del temps, però, les necessitats de l’home han anat augmentant progressivament. Les necessitats que tenien els pobles primitius no són les mateixes que té la societat actual. Avui en tenim moltes més, perquè ens hem creat noves necessitats, que abans no existien. Estem en un moment de la història en què la humanitat ha arribat a tals nivells de necessitat energètica que no podria pas subsistir sense el consum massiu d’energia que té, car les necessitats energètiques estan en funció, en molt gran part, de la quantitat de població i del desenvolupament tecnològic de la societat.
Òbviament, aquest enorme consum d’energia planteja diversos problemes greus, dels quals tan sols aquí n’esmentaré dos: la provisió d’energia i l’agressió al medi ambient que provoca. Només cal observar com la humanitat ha passat d’una mitjana de despesa diària d’energia de 6.000kcal/persona en la Prehistòria a consumir-ne energèticament 29.000 al s.XV i 370.000 al s.XXI. És a dir, ara consumim 60 vegades més energia/persona que en la Prehistòria.
Certament, el gran impuls energètic es donà amb la Revolució Industrial. Al s.XIX aparegueren quatre innovacions tecnològiques, que feren augmentar significativament el consum energètic: l’electricitat, la màquina i la turbina de vapor, i el motor d’explosió. Consegüentment, els nous avenços tecnològics feren aparèixer noves fonts d’energia (algunes ja conegudes, però no utilitzades) com el carbó i el petroli, i (altres totalment noves) com l’energia nuclear al s.XX.
Malgrat que hi ha diferents tipus d’energia, no tota energia és útil per a produir treball i donar un subministrament regular i constant. Podríem classificar les fonts d’energia de diverses maneres, però de cara a tenir en compte llurs implicacions econòmiques i mediambientals, faré la classificació segons siguin energies renovables (és a dir, aquelles que es produeixen contínuament i no s’exhaureixen) o no renovables. A la natura es troben energies renovables com la hidràulica, la solar, l’eòlica, la mareomotriu i la de biomassa. Però, encara seguim consumint enormes quantitats d’energia no renovable (un 75% del total), sobretot de combustibles fòssils (carbó, petroli i gas natural) i d’energia nuclear.
Evidentment, tota activitat humana comporta una modificació del medi ambient; i alterar l’ordre de la natura sempre té conseqüències negatives. Per tant, l’ideal seria, per un costat, escollir energies assequibles econòmicament, perquè les classes socials amb menor poder adquisitiu puguin satisfer dignament les principals necessitats energètiques que comporta el seu nivell de vida; i, per altre, elegir energies renovables, perquè l’impacte ambiental –conseqüència de la seva provisió i producció– sigui el mínim possible.
Evidentment, el nivell de vida està associat amb el model de societat que es tingui. Consegüentment, com advertia el papa Benet XVI, “la degradació de la natura està estretament unida a la cultura que modela la convivència humana” (Caritas in Veritate, n.51). Així, doncs, el model de societat que impera en el nostre món és el de la societat occidental, en la que es dóna una desigual distribució de la població i dels recursos energètics, així com un consumisme extrem i selectiu (LS, n.50). Aleshores, hem de ser realistes i assumir que l’elecció d’aquest model de societat és, pràcticament, irreversible, ja que la quantitat d’éssers humans que poblen la Terra avui, sobretot en les megaciutats, no podrien viure sense un gran consum energètic. Avui en dia, l’energia ha deixat de ser important per a la societat i ha passat a ser imprescindible. Estem acostumats a estils de vida induïts per una malentesa cultura del benestar o, com bé observa el papa Francesc, per un “desig desordenat de consumir més del que realment es necessita” (LS, n.123).
En efecte, pràcticament tots els materials que consumim i totes les activitats que realitzem tenen un consum energètic amb implicacions ambientals. Per tant, cal reconèixer que, mentre no es redueixi el consum energètic i les emissions de gasos contaminants mitjançant una transició a fonts d’energia renovables, i s’incrementi l’eficiència energètica (cfr. LS, nn.26, 165 i 172), la humanitat seguirà consumint energia massivament i, com a conseqüència, seguirà contaminant el planeta. Ara bé, tot té un límit. El límit està en garantir la supervivència de la humanitat.
Cal buscar un equilibri entre el consum energètic i la contaminació, establint un control sobre el primer i una limitació de la segona (cfr. LS, n.180). Penso que, com diu el papa Francesc, és urgent “adoptar un model circular de producció que asseguri recursos per a tothom i per a les generacions futures, i que suposa limitar al màxim l’ús d’energies no renovables, moderar el consum, maximitzar l’eficiència de l’aprofitament, reutilitzar i reciclar” (LS, n.22). Avui en dia parlem molt de drets: tothom reivindica els seus drets i, àdhuc, n’exigeix de nous, reclamant tenir dret a… però oblidem sovint que també tenim deures: “El medi ambient és un bé col·lectiu, patrimoni de tota la humanitat” (LS, n.95). Per tant, la responsabilitat de custodiar i tenir cura de la nostra casa comú és de tots. A què esperem?
