Durant aquestes setmanes difícils hem pogut viure d’una manera estranya algunes dates que són importants des d’un punt de vista cultural, religiós i espiritual. Penso, per exemple, en l’Anunciació, en el dia de Sant Jordi o en la Setmana Santa. El calendari avança inexorable i els darrers freds donaven pas a una primavera que, com sempre, ens portava l’eclosió d’algunes flors. En paral·lel amb la mort i el silenci dels carrers i places, les flors s’obrien a la vida i anunciaven fruits que havien de venir. I això significa quelcom que està ple de sentit si som capaços de llegir-ho simbòlicament, encara més quan el mes de maig està consagrat a Nostra Senyora.
Algunes ments en excés racionals trobaran que aquest tipus de reflexions són ociositat humanista benintencionada; quelcom necessari per a no afeblir el nostre cap durant el confinament a base de vida pixelada i virtual. Però no, la virtut del pensament simbòlic no resideix en els seus vols bonics; tot el contrari. La seva grandesa no ve per un allunyament de la realitat, sino per la seva capacitat de tornar-nos d’on som naturalment, això és, criatures amb capacitat espiritual.
El símbol parla directament al cor. No al cor sentimental, no cal dir-ho, sinó a l’òrgan espiritual. Estava tancat o adormit aquest òrgan durant el confinament? O més aviat es trobava florint i obert? Vist així, el cor s’assimila a un calze i el calze és també la copa de la flor. Oberta i receptiva, aquesta permet l’entrada dels influxos celestes que vindran a emplenar aquest calze, ja sigui en forma de rosada, pluja o llum. D’aquesta receptivitat es generarà la unió amb el que és baix, amb el que és celestial, amb el que és terrenal. En efecte, les floracions són missatgeres de la primavera i simbolitzen l’esperança del fruit que vindrà.
Des de la visió cristiana, podem afirmar que Maria és la jove i virginal flor de qui naixerà el fruit de la vida renovada: Crist, lliurat al món per la Nova Eva i de qui la vinguda van parlar els antics profetes.
Algú ens podria fer notar amb encert que la flor, igual que l’home, està sotmesa a la mateixa llei terrenal de la consumició i l’esgotament. Sent això cert, s’ha de dir que el simbolisme de la flor com a imatge de la transitorietat o de la caducitat, com per exemple apareix a l’epístola de Jaume (1,10) no és aplicable a la Verge. Ella és el tàlem de la terra que, oberta al Déu del Cel, ha fet possible el naixement del Déu Encarnat. Tal és el fruit de la seva puresa absoluta, no tocada, ni tacada per la transgressió original. Així doncs, aquesta flor, la flor marial, no pot estar subjecta al canvi i a la mort com les altres flors. Si fos d’una alta manera, l’himne Akathista no la saludaria anomenant-la “la flor de la immortalitat”.
Sobre aquestes qüestions reflexionava aquests dies mentre les flors despertaven, i no podia més que escriure sobre Maria com a model exemplar de tot quan un cor humà pot arribar a ser. Cor, flor, copa i Maria. Semblen coses molt diferents, però són ontològicament semblants, doncs participen de la mateixa realitat. El pensament simbòlic és per això mateix anomenat també analògic, perquè estableix connexions entre allò que sembla dispers però que està secretament unit i en relació. No pot ser d’una altra manera, ja que tot ve del mateix lloc, i ha de tornar al mateix lloc. Travessem un desert o romanem tancats en una arca, però al final el món serà renovat. Les flors obertes durant la primavera confinada han estat una promesa fidel d’aquesta veritat.
