Reconstruir el cos de Crist (1)

La crisi de la Covid-19 que estem patint ha posat al descobert no sols els estralls que està causant a les poblacions i economies del Sud; també està posant de manifest les deficiències estructurals d’un sistema pretesament mundial i fort però mancat d’institucions d’abast global realment supra estatals que marquin el seu rumb. Així mateix, aquesta pandèmia global està mostrant que al mon desenvolupat han fallat els instruments de protecció social i ens sentim atrapats entre la inoperància d’uns estats inadequats per abordar reptes que els depassen i la inexistència d’aquesta governança mundial capaç d’ abordar la gestió complexa de problemàtiques que ens afecten a tots. De sobte, ens hem vist confrontats amb la fi d’un model que ens donava certeses: ens pensàvem que érem invulnerables i autosuficients i entrem en un món fràgil on hem d’acceptar la nostra ignorància i prendre consciència que la natura no és un simple recurs. Si hem entrat en aquesta crisi d’abast planetari dividits, pensant cada país en els seus propis interessos, aquest confinament caldria que ens fes conscients que només podem tenir alguna sortida en un món més integrat i, per tant, menys desigual.

Tornar a la normalitat?

A mesura que s’ha alleujat el confinament, s’han començat a fer visibles persones i col·lectius amb els que convivíem però que eren gairebé invisibles als nostres ulls, potser perquè ens són incòmodes (posen en qüestió massa coses de la nostre vida individual i col·lectiva). És més fàcil, per exemple, mirar cap una altra banda davant migrants  (econòmics o desplaçats per guerres i violències de tot tipus) que estan indocumentats al no haver aconseguit la residencia. ¿Algú es recorda dels milers de persones abandonades a la seva sort en camps de refugiats a l’illa grega de Lesbos, o a Lampedusa, Sicília? ¿I dels que intenten creuar el Mediterrani per arribar a terres espanyoles? Perquè, malgrat el tancament de fronteres pel confinament, han continuat arribant i la majoria dels internats als CIE, ara clausurats, es troben al carrer sense res. El cert és que les desigualtats socials faran que aquesta pandèmia tingui efectes clarament discriminatoris per aquests col·lectius i per d’altres com ara els sense sostre, els aturats de llarga durada, les vídues amb baixes pensions, o el personal de serveis. Han estat sacrificats a l’altar del déu diner i una cultura de la indiferència fruit d’un híper individualisme els ha reduït a ser una xifra en les estadístiques.

Enyorem “tornar a la normalitat”, però ens hauríem de preguntar si aquest caldria que fos el nostre objectiu, doncs, és precisament el que consideràvem “normal” la gran causa que ens trobem en la situació present. Més aviat el confinament al que hem estat sotmesos hauria de ser un punt d’inflexió que ajudés a redefinir molts elements de la nostra vida, com ara els nostres hàbits de treball i consum, el nostre model social i sobretot el nostre model econòmic i, de retruc, el nostre model mediambiental.

Els pobres són carn del Crist

Trobar en aquells que pateixen la imatge de Crist Jesús qui, a la vegada, ens inspira a socorre’ls és la missió que Ell mateix ens encomana com a deixebles seus. En tantes persones avui malaltes, no estimades i maltractades, en totes aquelles que pateixen discriminacions i abusos de tota mena, en tants sense sostre que tenen fam i set d’afecte i aixopluc, podem descobrir-hi, d’una manera especial, el seu cos ferit i necessitat (Mt 25, 31-46). En els pobres, com en la Eucaristia, el nostre Senyor ens surt a l’encontre. Honorar-lo en l’Eucaristia està inseparablement unit a estimar-lo en els pobres concrets; perquè no es tracta només de combregar amb Jesús el Crist en l’Eucaristia sinó també de combregar-lo en aquells que no compten (cf.Santiago Agrelo, Religión Digital 22.06.2019, citant a Sant Joan Crisòstom).

Pels primers cristians, la fraternitat era el “el cimall” de la vida en l’Esperit del Ressuscitat i per això bona part de la manera de viure les primeres comunitats  girava al voltant de fer front a les necessitats dels germans; és així com transparentaven l’amor de Déu en les seves relacions: “mireu com s’estimen” (expressió atribuïda a Tertulià referint-se als cristians). Alimentats i sostinguts per l’Eucaristia formaven un sol cos capaç de vèncer les adversitats i l’egoisme: havien estat alimentats per Qui, endinsat en Déu, és el rostre humà de la Seva Misericòrdia, alhora que s’havien sentit acollits misericordiosament i estimats en la seva feblesa; només des d’aquesta experiència podien portar aquesta Misericòrdia als demés, essent cadascun d’ells misericordiosos. És precisament aquesta comunió de cors la que portava als germans a desprendre’s d’allò seu per assegurar allò de tots, allò comú. La comunió sacramental esdevenia així una realitat quotidiana, viscuda. I la Vida rebuda podia bolcar-se en altres escenaris de presència del Crist en els pobres, els marginats, els qui sofreixen de fora de la comunitat eclesial.

Podem, doncs, afirmar que pels seguidors de Jesús de Natzaret, l’ Adoració veritable és inseparable de l’Amor gratuït, la Entrega, el Servei i la Solidaritat amb els pobres i afligits. És a dir, de la donació gratuïta d’allò que som i tenim als qui més ho necessiten. És així com els retornem la dignitat que els hem pres entre tots.  Per això la crida de Déu és a que ens identifiquem amb aquest proïsme en cada persona necessitada, on podem veure el rostre del Fill estimat del Pare. És una crida que va més enllà del mer respecte, més enllà de la justícia social com la tenim definida, per bé que les inclou. En tot cas, es tracta d’una justícia més profunda que busca retornar les persones i la seva relació entre elles, amb la natura i amb la Creació tota, a unes relacions de comunió amb Déu.

Reconstruir el Cos del Crist en les seves dimensions socials

Però en un món tant interdependent i interrelacionat com el present, el seguiment de Jesús pobre i humil ens invita a donar un pas més. El Cos del Crist no sols es reconstrueix fent que se senti digne tot esser humà necessitat que Déu ens posa al nostre abast per acollir-lo i atendre’l, no passant de llarg, com ho va fer el bon Samarità. No sols se’ns demana que com Església siguem una Església Samaritana, amatent al patiment i a les necessitats dels més febles. Si tenim present que el nostre proïsme son també aquells que estan oprimits i marginats per les estructures de poder polític, econòmic, cultural i religiós, la crida a reconstruir el Cos del Crist se’ns fa també a nivell estructural, perquè les estructures, imprescindibles per a conviure, potencien i amplifiquen tant el bé com el mal individual: la Caritat (=Amor) ha d’arribar a les estructures per a canviar o, al menys, transformar les que son causants de les múltiples injustícies i discriminacions presents en les nostres societats i que deshumanitzen tantes persones i col·lectius, deixant de banda també pobles sencers. Tot això és conseqüència d’unes polítiques econòmiques de caire neoliberal que han fomentat relacions econòmiques internacionals injustes així com unes finances allunyades de la economia real, centrades  en la especulació i el guany sense mesura (“estructures de pecat”, les va anomenar Joan Pau II a la encíclica Sollicitudo rei Socialis nº 36).

Aquesta veritable “revolució” de la fraternitat solidària només pot venir de mans de persones creïbles, temples de Déu a manera de “custodies” vivents, que saben trobar en els seus germans aquest Cos del Crist que segueix estant amb nosaltres, dia rere dia fins el final dels temps. Però els grans reptes que tenim plantejats avui com a humanitat ens urgeixen a anar més enllà de la intersubjectivitat i a descobrir les dimensions socials de la Caritat (=Amor). I fins i tot el seu abast planetari.

Si la labor assistencial és necessària sobretot en moments amb urgències socials com les que patim, fer aquesta labor –si som conscients de per què passen certes coses- pot significar també una denuncia a cóm tenim organitzada la nostra societat i el nostre món. Perquè la pobresa extrema i la degradació que pot acompanyar-la és un veritable crim social, davant del qual no ens podem quedar callats. Des de la perspectiva cristiana denunciar és participar del profetisme de Jesús el Crist, empeltats com estem en Ell pel Baptisme. Es així com la denúncia pot esdevenir també una altra manera de reconstruir el Cos del Crist, com també ho és el comprometre’s en la transformació estructural, ja sigui en el camp de la política, en la economia o en el món de la cultura, que és el món del sentit. Així, doncs, els llocs del nostre compromís son múltiples. Per això és important ser conscients dels dons rebuts i dels trets personals de cadascú en el ben entès que l’autoconeixement porta a l´agraïment per tot el bé rebut, que se’ns demana posar al servei de tots.

Si sabem mirar amb ulls renovats, podrem copsar, guiats per l’Esperit Sant les llavors del Regne presents en la nostra realitat i en la del nostre món, tot aprenent a discernir cóm està ja present en el que succeeix. Descobrirem també a l’Esperit construint amb nosaltres el Regne de Déu en la historia, present ja ara i aquí des de la mort-ressuscitada de Jesús, ni que sigui germinalment, fins que arribi el dia en que, per mitjà de Jesucrist, Déu serà tot en tots (1C 15,28).