Què en serà de nosaltres després de la mort?

Podríem ben dir que el cristianisme és la religió de la confiança. El cristià és o hauria de ser fonamentalment aquell que viu confiadament, que fa de la confiança el motor de la seva vida. Si prenem la confiança com a eix vertebrador de la vida cristiana ens podem adonar com aquesta confiança penetra en el nucli mateix de la manera de viure cristiana. Ens referim a les tres virtuts anomenades teologals: la fe, l’esperança i l’amor (o caritat).

Així, el fet de confiar en Déu, en els altres o en nosaltres mateixos en llenguatge cristià ho anomenem creure; i del fet de confiar en l’acció de Déu que s’ha manifestat en la història (que s’ha mostrat en el passat, en l’ara i, sobretot, que es manifestarà en el futur) en diem esperar, encara que esperar és el verb que gairebé sempre reservem per a determinar l’acció d’esperar; i, finalment, el fet de confiar en la força de l’amor de Déu, de l’amor als altres i de l’amor a nosaltres mateixos, li donem el nom d’estimar. Creure, esperar i estimar són maneres de viure que estan mútuament implicades en un mateix acte. Només si hi ha aquesta unitat íntima i ben articulada de les tres virtuts podrem parlar d’un acte o una acció cristians.

Posem per cas, si només esperem que un projecte qualsevol surti bé però no ens el creiem o no l’omplim d’amor, aquell projecte podria fins i tot arribar a comportar un mal radical (si, per exemple, el projecte fos esperar en l’èxit d’un disseny d’un bon camp de concentració…). Fixem-nos com les tres virtuts teologals estan plenament immerses en la temporalitat, amb l’excepció de l’amor que perviu en el no-temps, és a dir, en l’eternitat (Déu és amor, 1Jn 4, 8.16). Aquesta temporalitat ens permet construir història personal humana i humanitzadora. Més encara, tota la vida cristiana apunta cap a una vida de plenitud, cap a la vida eterna, és a dir, la vida en Déu. Això constitueix la nostra felicitat plena que anomenem benaurança.

Ser feliços (perquè per fi tenim treball,…) no és el mateix que ser benaurats (que és la felicitat plena que ens és regalada en el que anomenem vida eterna). Creiem en aquesta benaurança, l’esperem i vivim amorosament per començar-la a fer present, com a tast, en la nostra vida mortal de cada dia. El cel l’hauríem de començar a fer possible a la Terra! D’aquí la importància del dinamisme que ens atorga la manera de viure cristiana, personalment i en el compromís dins la comunitat.

L’esperança no només toca de ple la nostra vida sinó també la nostra mort. I d’aquí ve la pregunta que encapçala aquest text (Què en serà de nosaltres després de la mort?) que és precisament la mateixa pregunta amb què el Papa Francesc comença el n. 21 de la Butlla de convocatòria del Jubileu Ordinari de l’any 2025, dedicat al tema de l’esperança (Spes non confundit, Rm 5,5). És una pregunta ineludible i del tot pertinent. El sentit de la nostra vida es juga en el sentit de la nostra mort, en el sentit que donem a la nostra mort. Perquè si alguna cosa ens diu aquesta pregunta, abans de res, és que l’ésser humà mor.

El problema de fons, amb tot, és saber si quan morim s’acaba tot (com afirmen el marxisme, l’existencialisme, i molts corrents actuals de pensament) o si esperem que Déu en la nostra mort ens ressusciti, és a dir, si ens possibilita, com a do, una vida nova i per sempre (vida eterna en Déu). L’ésser humà mor però amb la seva mort no acaba tot sinó que s’obre una vida nova en Déu en la qual continuem essent idènticament nosaltres mateixos. Com serà això? No serveix de res fantasiejar en aquest punt. A aquesta vida nova en Déu l’anomenem, també, cel. Es tracta no pas d’un lloc físic sinó d’un estat de beatitud, de vida en Déu, que ja podem començar a viure en la vida present i l’hem de fer possible a tota la humanitat.

Tothom té un anhel de benaurança, tothom espera. La vida cristiana és la vida determinada a emprendre actes i accions que facin possible tastar la benaurança aquí en la nostra situació present i que, alhora, sigui una prefiguració de la nostra continuïtat en la vida futura, eterna. I això oferir-ho a tots els altres, és a dir, obrir-los la vida al seu sentit ple.