No han mort en va (II): La Doctrina Social de l’Església i les migracions

Molt breument, recordem que des dels seus inicis –el 1891 amb l’encíclica Rerum novarum de Lleó XIII–, la Doctrina Social de l’Església s’ha ocupat de les migracions, afirmant el dret a emigrar que fonamenta en la dignitat de les persones i en el dret a usar dels bens de la creació, que Déu ha creat per a tothom (cf. Pacem in terris, n. 25, de Joan XIII). El Magisteri Social de l’Església aposta pel desenvolupament integral dels migrants, manifestació d’una Justícia que brolla de la fe i que està inseparablement unida a la Caritat (=Amor), que ha de presidir les nostres relacions. Aquesta Justícia demana que els governants promoguin “amb eficàcia els valors humans d’aquestes minories, especialment pel que fa a la seva llengua, cultura, tradicions, recursos i iniciatives econòmiques” (PT, n. 96).

El Concili Vaticà II va fer també múltiples referències a la realitat de les migracions (GS nn. 6, 63, 65). Els poders públics dels països d’acollida han de considerar els migrants: persones, no mers instruments de producció. I es proclama el respecte vers tot ésser humà i la seva dignitat inviolable: “cadascú, sense excepció, ha de considerar el proïsme com un altre jo, cuidant en primer lloc de la seva vida i dels mitjans necessaris perquè sigui viscuda dignament” (Gaudium et Spes, n. 27). El deure de solidaritat ateny tant a les persones com als pobles (GS n. 86).

Davant l’abisme que separa a rics i pobres i la marginació de pobles sencers, Pau VI –fent seves les paraules d’Isaïes “la Pau és obra de la Justícia” (cf Is 32,17)– en l’encíclica Populorum Progressio fa una crida a l’acció concreta en favor del desenvolupament integral de l’ésser humà, que no pot donar-se sense el desenvolupament solidari de la humanitat (PP n 5; 43). El desenvolupament és el nom nou de la Pau i ha d’implicar Justícia. Considera la fraternitat entre els pobles un deure que ateny en primer lloc als pobles més afavorits i aposta per la promoció d’un món més humà, on tots hagin de donar i rebre i sense que el progrés d’uns sigui un obstacle per al desenvolupament dels altres (PP, n. 44).

De l’extens magisteri social de Joan Pau II destaquem la seva denúncia de la vulneració dels drets humans i de l’existència de mecanismes que, al generar desigualtat econòmica, mantenen a la majoria de la població mundial en la misèria. En la encíclica Solicitudo rei socialis (1987) qualifica aquesta situació de “pecat estructural” (SRS, n. 16).   A la encíclica Laborem exercens (1981) parla del dret a emigrar per motius econòmics però també a tornar, doncs és una pèrdua pel país d’origen (LE, n. 23); així mateix, remarca que l’emigració econòmica no ha de convertir-se en explotació; no hi ha d’haver discriminació per raó de nacionalitat, religió o raça. L’immigrant ha de ser tractat amb justícia i fraternitat socioeconòmiques, cosa que exigeix el reconeixement dels seus drets civils, econòmics i socials. En reciprocitat, se li demana la seva aportació productiva i adaptació. Ha d’haver-hi, doncs, una obertura i reconeixement de l’altra. És fonamental pels immigrants tenir un lloc de treball; va lligat a la dignitat de la persona (LE, n. 12). En Joan Pau II podem trobar també crides per a que es contribueixi a un veritable desenvolupament dels països d’emigració (SRS nn. 23,24) i la invitació a lluitar contra qualsevol brot de xenofòbia, racisme i marginació.

Benet VI recupera amb l’encíclica Caritas in veritate (2009) el tema de la fraternitat, impulsat per Pau VI a Populorum progressio. Ambdós textos contemplen el desenvolupament com a vocació, fet que comporta situar la Caritat (=Amor) al centre; així ens diu: “Avui la humanitat és molt més interactiva que abans: aquest major veïnatge ha de transformar-se en veritable comunió”, perquè “El desenvolupament dels pobles depèn sobretot del fet que es reconeguin com a part d’una sola família” (…) “integrada per éssers que no viuen simplement els uns junt amb els altres” sinó que col·laboren ( cf. CV, n. 53).

Recollint tot el camí anterior el Papa Francesc continua aprofundint en la lectura d’aquest signe del temps tan clar, les migracions. L’Església té la oportunitat de convertir-se ella mateixa en símbol que anticipi el futur i en model de referència per a una societat i també un món fratern, portant a terme el pla de Déu de reunir en una sola família a tots els pobles.

El Papa Francesc des dels inicis del seu Pontificat s’ha mostrat molt proper al drama dels migrants i refugiats: el seu primer viatge pastoral fou a Lampedusa (2013) i des d’allí va clamar contra la globalització de la indiferència. Sovint denuncia l’individualisme excloent de les nostres societats benestants i alerta contra el creixement de la por i la sospita envers els diferents que pot desembocar fàcilment en actituds xenòfobes. Ens recorda que migrants i refugiats són persones com nosaltres als que hem de prestar atenció, tot exhortant-nos a no oblidar una de les principals maneres de treballar pel Regne de Déu en el món: la pràctica de l’hospitalitat. La Bíblia ens en parla, tant a l’Antic Testament (Gn 18, 1-5; Dt 10, 17-19) com al Nou Testament (Mt 25, 31-39; He 13,2; Ro 12,13). Així, “Acollim-nos els uns als altres, tal com el Crist ens ha acollit, per a glòria de Déu” (Ro 15,7).