L’audàcia de la Pau

La violència, el patiment, la mort… la creu no posseeixen un sentit per si mateixos; són, en essència, un buit ontològic que amenaça la dignitat humana. Malgrat aquesta absència inherent de significat, l’ésser humà manifesta un desig legítim de conferir-los-en. Aquesta pulsió ens situa directament en el cor de la qüestió soteriològica: la cerca d’una salvació tant per als perpetradors com per a les víctimes, els nafrats i els crucificats de tota mena. Aquesta recerca és una empresa atzarosa, ja que es troba sotmesa als sobresalts de l’ànima i a les misèries del cos, dimensions que es troben unificades en el drama de l’existència.

Aquesta pulsió de sentit ha cristal·litzat històricament en una noció de salut que anava molt més enllà de l’absència de malaltia. En la tradició de l’hospitalitat cristiana, la cura física i la salvació espiritual s’han entès sempre com un tot indestriable. El nafrat —el colpit per la vida— no era només un cos a reparar, sinó una vulnerabilitat absoluta que interpel·lava la comunitat. La salut, doncs, es definia com la integració del subjecte en un ordre de sentit que transcendia el xivarri del sofriment. Tanmateix, avui cal preguntar-nos: com podem parlar de salvació sense caure en la justificació del dolor?

La reflexió teològica contemporània adverteix contra el risc de caure en una gramàtica violenta de l’expiació. Aquesta postura pretén curar la violència amb més violència o divinitzar el sofriment com si la creu fos l’instrument que, per si mateix, salvés. Aquesta glorificació del dolor pot ser perversa, ja que sovint ha servit per encoratjar les víctimes a endurar abusos sota la premissa que la seva passió és redemptora. Cal ser clars: la salvació cristiana no prové de la tortura, sinó de l’amor que s’hi oposa. La pau en el patiment no neix de la ferida, sinó de la certesa de no estar-hi sols i de la capacitat de Crist de reconciliar-nos amb la nostra fragilitat. La idolatria consisteix, precisament, a voler donar sentit a partir de la destrucció.

Davant d’aquest perill, la fe proposa una altra salvació: el sentit prové d’un Altre que respon a la violència del Mateix. En la filosofia d’Emmanuel Lévinas, el Mateix representa l’ego que busca totalitzar el món sota el seu propi domini, generant una mecànica de forces en què el rostre de l’altre desapareix. La salvació esdevé una ruptura d’aquest tancament egocèntric a través de la substitució, l’acte pel qual el Jo es fa càrrec del patiment de l’altre sense haver-ho triat i esdevé el seu portador.

La pau no és una simple treva en la guerra, sinó una obertura radical cap a una dimensió on l’hostilitat ja no és l’única gramàtica possible. La salvació, en aquest sentit, no és un destí individual, sinó una responsabilitat compartida: és reconèixer Crist en l’alteritat del germà, especialment en aquell que ha estat desposseït de la seva veu.

En el context d’un món globalitzat on les tradicions religioses es reconfiguren com a múltiples opcions de sentit, la proposta de l’ISCREB continua sent la d’explorar la transcendència des de la interdisciplinarietat. El més gran repte de la salvació sobre la nostra Terra és, en darrera instància, la capacitat de viure junts en pau. Això exigeix una fe audaç que s’atreveixi a afirmar la dignitat de la vida malgrat les ferides de la història. Reconèixer que és formidable ser viu no és un acte d’ingenuïtat, sinó l’afirmació soteriològica definitiva: el sentit no és un destí fatal, sinó una tasca ètica que es juga en la proximitat infinita amb l’altre.