La sinodalitat a l’Antic Testament

Hi ha una paraula que ressona amb especial intensitat a l’Església Catòlica: la sinodalitat. A totes les parròquies i grups ens han explicat la seva inspiradora etimologia i sentit: sínode té l’origen en les paraules gregues syn (junts) i hodós (camí) que convergeixen en la suggeridora imatge d’aplegar-se per caminar o fer camí plegats.

Ens hem preguntat si podem trobar a l’Antic Testament les arrels d’aquest sínode i la primera resposta ha estat que no, que en tota la Bíblia Grega només trobem tres vegades aquest terme i cap d’elles suggereix el preciós contingut teològic en el que volem endinsar-nos: designa simplement una reunió (1Re 15,13 i Jr 9,1) o representa una forma de definir la recol·lecció (Dt 33,14). Així que el terme sínode, emprat en sentit tècnic, és d’encuny cristià, arrelat a la pràctica de designar els cristians com a seguidors del camí (Act 9,2; 19,9.23; 22,4; 24,14.22) i apreciat a la tradició dels primers segles quan la comunitat s’autocomprèn com un poble que camina plegat. Al segle IV, Joan Crisòstom arribarà a dir que «església i sínode són sinònims».

Però més enllà de la identitat dels termes, quan llegim l’Antic Testament hi descobrim el naixement i la configuració d’un poble que esdevé sovint figura de l’església cristiana.

Podem dir que Israel va néixer per ser un poble sinodal, un poble que camina plegat. Apareix als nostres ulls, literalment, com un poble que camina quaranta anys pel desert des de la terra d’esclavatge fins la terra promesa, font d’inspiració de cada procés humà d’emancipació individual i col·lectiu, personal i comunitari. Israel esdevé poble que camina plegat perquè ha clamat des de la seva aflicció i Déu ha sentit el seu clam i ha baixar a alliberar-lo (Ex 3). El poble s’ha posat en marxa i ha deixat l’Egipte, terra d’opressió; ha experimentat el terror de sentir-se acorralat per un exercit poderós i el prodigi de veure obrir-se el mar; ha patit la set i la fam, s’ha meravellat de l’aigua dolça, el mannà i les guatlles. Enmig del desert, aquest poble caminant ha acceptat l’aliança proposada per Déu (Ex 19,8; 24,3.7) malgrat totes les dificultats, dubtes i pors i s’ha conjurat per conduir-se al llarg de la seva història a la llum de la Llei.

El guiatge i mediació de Moisès no estalvia al poble la seva pròpia responsabilitat: l’autoorganització, l’assumpció de responsabilitats (jutges, guies, exploradors…) i, fonamentalment, l’adhesió de cada membre i cada família al pla traçat per Déu, a l’aliança segellada al Sinaí. Homes i dones, joves i vells, de totes les tribus avancen pel camí de la llibertat adquirida a la llum de la llei donada per Déu per continuar garantint la vida i la llibertat. No és estrany que la paraula camí (hodós en grec i dérek en hebreu) sigui molt sovint la metàfora del comportament, ja sigui per designar l’actuació benèfica de Déu (Sal 145,17) com la conducta de l’ésser humà (Sal 1,1.6), amb la seva ambigüitat. En aquesta mateixa línia, la tradició jueva anomena halakhah, terme de l’arrel del verb caminar, al seu desenvolupament legal.

El camí d’aquest poble és experiència pròpia del Déu que vetlla per la seva vida digna i lliure i és obertura d’un futur d’oportunitats a les gents que s’apleguin a la seva ombra, com va ser oportunitat de fugida per la munió de gent que també va aprofitar per fugir d’Egipte amb Israel (Ex 12,38; Nm 11,4). El camí plegat d’aquest poble sinodal pot ser avui inspiració per avançar en fidelitat, en obertura i en igualtat per aportar bona notícia a aquesta humanitat; és el poble del messies Jesús que ha esdevingut per a nosaltres l’únic camí.