No s’ha destacat prou el capítol que Magnifica Humanitas dedica a la guerra, a la seva normalització i a la crisi del multilateralisme en les relacions internacionals. És rellevant perquè la pau és, sens dubte, l’eix principal no només de la salutació inicial del papa des del balcó vaticà, sinó de tot el primer any de pontificat de Lleó XIV: la proposta ferma d’“una pau desarmada i desarmant”, una pau que s’assoleix sense recórrer a la força bèl·lica, una pau capaç de desactivar l’odi i l’escalada dels conflictes.
L’encíclica constata el gir militarista de la geopolítica. Si després de la Segona Guerra Mundial, durant els darrers seixanta anys, havia prevalgut la convicció que la guerra havia de considerar-se una “extrema ratio”, sotmesa a estrictes límits morals i jurídics, el paradigma ha canviat: ens trobem davant una preocupant dinàmica de “rehabilitació de la guerra com a instrument de política internacional” sense cap mena de subjecció a normes (n. 190) per part dels neoimperialismes i nacionalismes identitaris de Rússia, els EUA i Israel.
Quan encara és recent la pretensió del vicepresident Vance de donar una lliçó teològica a Lleó XIV sobre la doctrina de la guerra justa, intentant justificar l’ofensiva militar dels EUA i Israel contra l’Iran, l’encíclica reitera que “avui més que mai és important reiterar la superació de la teoria de la “guerra justa”” (n. 192). Davant els conflictes, en lloc de recórrer a la força, a la violència i a les armes, és preferible emprar el diàleg, la diplomàcia i el perdó.
La denúncia de Lleó XIV contra el nou bel·licisme es concentra en quatre direccions. La primera fa referència a la construcció de narratives simplificadores amb lògiques antagòniques d’amic-enemic, desinformació i recurs a la por, que condueixen a presentar “la violència com a necessària, inevitable o fins i tot “neta”” (n. 192). En segon lloc, el negoci de la guerra, la dinàmica de la indústria militar que, des de poderosos interessos econòmics, prospera gràcies als conflictes, la proliferació dels quals li resulta beneficiosa (n. 193). En tercer lloc, els riscos morals de l’ús de la tecnologia digital i la intel·ligència artificial en la guerra, que tendeixen a fer opaques les responsabilitats en la presa de decisions i a reduir les víctimes a una dada més que alimenta l’algoritme, evitant a l’atacant, de fet, la mirada de l’altre i relaxant així el llindar moral de les decisions (n. 199). En quart lloc, l’aliança perillosa entre extremismes religiosos i fanatismes identitaris, que s’alien amb un economicisme tecnocràtic, mentre la política democràtica es degrada amb “estratègies de desinformació, ridiculització de l’adversari i construcció sistemàtica de pors i ressentiments” (n. 206).
L’encíclica no es limita a la denúncia. Proposa cinc línies d’actuació: desarmar les paraules, construir la pau en la justícia, rellançar el diàleg i el multilateralisme, cultivar un realisme sa i assumir la mirada de les víctimes. El mal realisme és aquell que es resigna a acceptar la fatalitat de la guerra. Davant seu hi ha el pacifisme idealista, que no acaba d’acceptar la realitat del conflicte de poder en la convivència social. Entre l’un i l’altre, Lleó XIV proposa un realisme sa que treballa per “institucions creïbles, garanties verificables, negociacions pacients, prevenció de conflictes i protecció dels civils” (n. 218). Finalment, en un context de greu pèrdua de la memòria dels horrors de la guerra i de l’Holocaust (n. 191), és certament prioritari tornar a la mirada de les víctimes i recuperar-ne la memòria. Si alguna cosa ha de caracteritzar la mirada cristiana sobre la guerra no són les pretensions de justificar-la, sinó la prioritat de les víctimes. Són elles les que ens permeten veure amb claredat “l’abisme de maldat que amaga la guerra i, en general, tota forma de violència” (n. 217).
