El ministeri ordenat al servei de l’harmonia

Com implementar el que diu el núm. 68 del Document final del Sínode? En primer lloc, mirem què diu:

• Com tots els ministeris de l’Església, l’episcopat, el presbiterat i el diaconat estan al servei de l’anunci de l’Evangeli i de l’edificació de la comunitat eclesial. El Concili Vaticà II ha recordat que el ministeri ordenat, d’institució divina, «és exercit en diversos ordes per aquells que ja d’antic són anomenats bisbes, preveres i diaques» (LG 28). En aquest context, el Concili Vaticà II ha afirmat la sacramentalitat de l’episcopat (cf. LG 21), ha recuperat la realitat de comunió del presbiterat (cf. LG 28) i ha obert el camí a la restauració de l’exercici permanent del diaconat a l’Església llatina (cf. LG 29).

L’Església ha rebut del Senyor ressuscitat el ministeri de comunió i els Apòstols l’han transmès als seus col·laboradors i successors, o bé en la seva plenitud, als bisbes, o bé sota particulars aspectes, als  preveres i diaques (cf. LG 20; 28). Gràcies al diàleg ecumènic sorgeix la possibilitat de definir la identitat del ministeri ordenat des d’aquests tres trets constitutius: el personal, el col·legial i el sinodal.

El  tret personal es caracteritza pel do de l’Esperit rebut, que confereix una identitat personal, la pròpia de bisbe, que és la de presidir; o de prevere, que és la de secundar i aconsellar el bisbe; o de diaca, que és la d’auxiliar el bisbe. El tret col·legial expressa l’estret lligam sacramental entre els qui formen part del mateix orde: el col·legi episcopal, és a dir, un únic episcopat en l’única Església de Déu, i el col·legi presbiteral, és a dir, un únic presbiteri a cada Església local; és un tret que el Sínode insta a recuperar com a realitat de comunió. I el tret sinodal caracteritza el fet de caminar junts els qui han rebut el sagrament de l’orde amb la resta de la comunitat sacerdotal al si d’una Església local determinada, o al si d’una agrupació d’Esglésies locals, o en la comunió d’Esglésies locals; això sí, d’una manera organitzada o estructurada, tenint present que cada ordenat forma part de la comunitat dels fidels pels sagraments de la iniciació cristiana (baptisme, confirmació i Eucaristia) i no pot prescindir-ne, perquè també hi està vinculat sacramentalment. I el tret sinodal mostra que el ministeri ordenat està al servei de l’harmonia eclesial.

El fet que totes les persones batejades caminem juntes defineix el caràcter sinodal de cada Església local i de tota l’Església de Déu, fruit del fet de ser una comunió (una unitat en la diversitat). I al si de la comunitat sacerdotal que formem sorgeix el ministeri ordenat com a do de l’Esperit al servei de l’harmonia, que és el mateix que dir al servei de la comunió i de la unitat en la fe del Cos de Crist, l’Església, i per això, en podem dir ministeri de comunió.

El Vaticà II afirma dues coses a tenir en compte per garantir aquest estar al servei de l’harmonia:

• «El Senyor Jesús, a qui el Pare santificà i envià al món (Jn 10,36), va fer participar tot el seu Cos místic en la unció de l’Esperit, amb la qual Ell fou ungit: ja que en Ell tots els fidels cristians són constituïts en un sacerdoci sant i reial» (PO 2).
• «Els preveres són germans entre els seus germans (fratres inter fratres), com a membres d’un sol i mateix cos de Crist, l’edificació del qual ha estat confiada a tots» (PO 9).

Per tant, s’exclou tot tipus de clericalisme (abús d’autoritat, de consciència i/o espiritual). La persona ordenada ha rebut un do de l’Esperit per al servei del Poble de Déu i de l’Evangeli del Regne de Déu. Un servei que no pot fer sola, sinó en harmonia al si de l’única orquestra diocesana, on el bisbe és el director i fa possible que tots els membres sonin la mateixa melodia, cadascú segons el do rebut en l‘ordenació o segons la vocació rebuda en el baptisme. Pel baptisme tothom és agent evangelitzador i constructor del Regne allà on viu i actua, i ho és per la unció de l’Esperit rebuda (1Jn 2,20.27).