L’intercanvi de dons impulsat per l’Esperit Sant ens porta a prendre consciència que és un pilar fonamental del diàleg ecumènic. Perquè és allí on cada Església rep de l’Esperit allò que necessita per arribar a la plenitud de la veritat en Crist. Una plenitud que té el seu fonament en la recerca de la veritat i en l’experiència de la koinonia eclesial. En el document de convergència sobre l’Església de Fe i Constitució del Consell Mundial d’Esglésies, titulat L’Església: cap a una visió comuna (Busan 2013), se’ns plantejava aquesta visió suggeridora, que pot il·luminar aquestes línies des de la perspectiva ecumènica. La koinonia defensa la legitimitat de les esglésies locals sense desvincular-les de l’Església universal (n. 32) i respecta el principi de l’encarnació, pel qual l’Església es fa present en la diversitat de cultures i ritus. Però, al mateix temps, fa constitutius en l’Església els òrgans de col·legialitat i sinodalitat a nivell local, regional i universal (n. 53), i fins i tot obliga a entendre l’autoritat en l’Església des d’aquesta dimensió essencialment comunitària.
El ministeri universal de la unitat només pot exercir-se de manera comunitària i col·legial, i mai no pot ser considerat com a oposat a la sinodalitat o a la conciliaritat. Això significa que les esglésies, també nosaltres com a catòlics, han de posar en marxa un procés seriós de “sinodalització” de totes les seves estructures, cosa que implica una nova manera sinodal d’entendre el ministeri ordenat, el ministeri dels bisbes i el ministeri petrí; i igualment mantenir present la corresponsabilitat de tots en el govern de l’Església i en l’exercici del magisteri, sense oblidar el paper dels laics i el sensus fidelium propi de tot batejat, i així donar un major protagonisme a les esglésies locals a través de les estructures i organismes sinodals.
És hora que les esglésies s’escoltin i posin en comú les seves diferents experiències per aprendre les unes de les altres el camí pel qual han estat guiades per l’Esperit Sant (R. Vázquez, Manual d’Ecumenisme 2023). Això és un exercici d’intercanvi de dons, fruit d’aquesta experiència pneumatològica, i que ens exigeix estar sempre en actitud d’escolta i d’acollida.
En els números 120-123 del document final del Sínode sobre la Sinodalitat, s’aborda l’intercanvi de dons entre les esglésies i la seva importància per a la unitat i la missió de l’Església. Es destaca que aquest intercanvi comporta riquesa en totes les dimensions de la vida eclesial i que s’ha de realitzar amb esperit de solidaritat, respecte per les identitats i sense caure en assistencialismes. Es subratlla la necessitat de promoure la col·laboració entre les esglésies locals, especialment entre les de tradició llatina i les catòliques orientals, fomentant l’enriquiment mutu i la reconciliació. Per tant, això s’ha d’assumir amb seriositat i responsabilitat, encara que ens porti a un discerniment dolorós.
A més, es menciona com a exemple el potencial de les grans àrees geogràfiques supranacionals, com l’Amazònia, la conca del riu Congo i la Mediterrània, per desenvolupar formes d’intercanvi de dons i col·laboració en qüestions socials globals. Però, en aquest sentit, com ja hem indicat, no podem perdre de vista la profunditat i el sentit ecumènic d’aquest intercanvi de dons, que és el camí cap a la unitat plena i visible entre totes les esglésies i comunitats cristianes, promovent el diàleg ecumènic i valorant, sense prejudicis, les riqueses espirituals i culturals de les diverses tradicions cristianes. Això també ens ha de portar a dialogar sobre allò que ens separa i en què no estem d’acord; és temps de parlar de la dimensió eclesiològica de l’ecumenisme.
No és menys important destacar en el document la crida a la col·laboració amb creients d’altres religions i amb persones de diferents conviccions, per construir junts un món més just, fraternal i en pau, en un esperit d’intercanvi, també de dons i d’ajuda mútua. Fonamentar aquesta reflexió amb el document sobre la Fraternitat Humana per la pau mundial i la convivència comuna, signat pel papa Francesc i el Gran Imam d’Al-Azhar, Ahmed Al-Tayyeb, a Abu Dhabi el 4 de febrer de 2019, és d’una gran encert i actualitat, i reforça els documents del Concili Vaticà II, del qual celebrem el 60è aniversari de la seva clausura: Nostra Aetate i Dignitatis Humanae. El diàleg interreligiós, l’apropament des de l’escolta i el coneixement, és avui més que mai, davant d’un món necessitat de trobada i de paraula, un fonament per compartir i col·laborar en la vida, l’acció i la pregària de l’experiència eclesial i sinodal, des de la llibertat d’expressió religiosa, que ha de ser respectada com a part dels nostres drets.
Podríem sintetitzar que el document final del Sínode presenta també l’intercanvi de dons com a pilar de l’ecumenisme i com a part essencial del camí sinodal: un camí de trobades, d’escolta i de col·laboració cap a la veritat i la unitat plena i visible. Per tant, podem concloure que ens trobem davant d’una nova hermenèutica de l’ecumenisme dins de l’Església catòlica. No es tracta només de debatre doctrines, sinó de reconèixer les riqueses espirituals, litúrgiques i carismàtiques que l’Esperit Sant ha concedit a les diverses esglésies i comunitats cristianes. Cada Església, en fidelitat a l’Evangeli, posseeix dons de l’Esperit que les altres necessiten per assolir la plenitud catòlica de la fe i de la comunió.
D’aquesta manera, en el diàleg ecumènic i interreligiós, cada part dóna i rep; en l’ecumenisme s’afirma que no és un “retorn” unilateral a Roma, sinó una conversió recíproca i una edificació mútua. El document ens recorda, un cop més, que la dimensió pneumatològica de l’intercanvi de dons i de tots els processos eclesiològics és la inspiració per al seu desenvolupament. És l’Esperit qui impulsa els cristians a reconèixer-se mútuament com a membres de l’únic Cos de Crist, considerant que aquest reconeixement no elimina les diferències legítimes, sinó que les integra en una comunió més rica. On el repte ecumènic continua sent avançar cap a una experiència visible d’unitat en els sagraments, l’eucaristia i el ministeri.
