Vers una ecologia cristiana: Déu, ésser humà i naturalesa

Des de fa dècades es responsabilitza la teologia judeocristiana d’haver legitimat una relació d’explotació envers la naturalesa. Determinada lectura dels relats del Gènesi afavoriria la comprensió segons la qual el mandat diví consisteix en el fet que l’ésser humà ha de dominar i sotmetre la terra. Es justificarien així, apel•lant a Déu, tots els problemes mediambientals: sobreexplotació dels recursos, contaminació, gestió de residus, accés a l’aigua potable, pèrdua de la biodiversitat… Era evident que aquestes crítiques a la teologia cristiana no es resolien simplement proclamant el 1979 sant Francesc d’Assís patró dels ecologistes. Ben al contrari, cal fonamentar un activisme mediambiental cristià a partir d’una visió teològica de la naturalesa que desenvolupi (o vagi més enllà) del concepte de creació.

La tradició cristiana es refereix a un món creat per a l’ésser humà. Tanmateix, dues relacions amb la naturalesa coexisteixen en aquesta visió antropocèntrica: una segons la qual l’ésser humà disposa de la naturalesa, i una altra que entén que l’ésser humà n’ha de tenir cura. La distinció entre els éssers humans i la naturalesa provindria del fet d’haver estat creats en moments diferents, fet que constituiria l’ésser humà com a culminació del cosmos. Semblaria que aquesta centralitat desplaça l’accent del teocentrisme (Déu creador de la naturalesa) a l’antropocentrisme. Ara bé, l’ésser humà ha de sotmetre la terra (Gn 1, 28) o contribuir a la seva fructificació (Gn 1, 29-30)?

El Magisteri recent, des del Vaticà II, topa amb la lectura antropocèntrica: si la naturalesa ens ha de proporcionar els mitjans de subsistència tots els éssers humans han de trobar-hi el que és necessari. El domini sobre la naturalesa hauria de permetre el desenvolupament del conjunt de la humanitat. Hi hauria una dimensió comunitària en el projecte humà de gestionar la naturalesa. Però Joan Pau II, Benet XVI i Francesc operen una inflexió en la interpretació bíblica: el domini ofert a la humanitat està sotmès a la mirada crítica de Déu. L’activitat humana adreçada a millorar les condicions de vida ha de correspondre als designis de Déu, de manera que no podem disposar arbitràriament de la terra com si no hi hagués un pla diví sobre ella. És evident el matís d’aquest antropocentrisme que deriva de la confessió de fe teocèntrica: la naturalesa és testimoni del Déu creador i, com a tal, ha de ser respectada. En aquesta idea es basa la preferència en la teologia i en el Magisteri del mot creació al de naturalesa.

Aquesta dialèctica entre teocentrisme i antropocentrisme ha ressorgit modernament en el debat sobre el desencantament o el re encantament del món. La postura tradicional defensa que la naturalesa és profana, i que Déu ha deixat a l’ésser humà la responsabilitat de tenir-ne cura perquè només l’ésser humà ha estat creat a imatge i semblança seva. Hi ha aquí, certament, la voluntat de defugir una sacralització de la naturalesa que podria derivar en panteisme o en animisme. I el punt d’equilibri que veiem en els plantejaments de Joan Pau II, Benet XVI i Francesc es busca en un enfocament moral: alterar els equilibris naturals és alhora un pecat i una irresponsabilitat.

Hi hauria aquí un possible punt de confluència entre la mirada moral de la teologia i l’enfocament ètic de l’ecologisme: les crisis mediambientals són la constatació d’un estil de vida depredador de què ens n’hem de desprendre. Aquí la teologia pot fer aportacions ben rebudes des d’altres àmbits: la història de la creació està abocada a la salvació si es respecta la comprensió de la naturalesa com a paradís. La naturalesa no és ni paisatge ni magatzem de recursos sinó l’àmbit amb el qual hem d’establir relacions de reciprocitat. Els debats sobre l’ètica mediambiental són, indiscutiblement, una valuosa oportunitat per presentar punts de vista que, des de la teologia, resultin atractius per a les ciències naturals i socials.