El mes de Maig del 429 els vàndals van passar l’estret de Gibraltar i van penetrar la Mauritània i van ocupar ràpidament les altres riques províncies africanes. Un any després, en el 430, els vàndals van envoltar Hipona, assetjant-la. Agustí estava greument malalt. Posidi, l’autor de la Vida d’Agustí, descrivia l’estat d’ànim de l’ancià bisbe: “Més que de costum, les seves llàgrimes eren el seu pa dia i nit i, arribat ja al final de la seva vida, s’arrossegava més que els altres en l’amargor i en el dol la seva vellesa» (Vida, 28,6). I explica: «Aquest home de Déu veia les matances i les destruccions de les ciutats; les cases destruïdes en els camps i els habitants assassinats pels enemics o expulsats; les esglésies sense sacerdots o ministres, les verges consagrades i els religiosos dispersos per onsevulla; entre ells, alguns havien defallit davant les tortures, uns altres havien estat assassinats amb l’espasa, uns altres eren presoners, perdent la integritat de l’ànima i del cos i fins i tot la fe, obligats pels enemics a una esclavitud dolorosa i llarga» (ibíd. 28,8). En un dels seus sermons convidava a rejovenir-se amb Crist (Sermó 81, 8). Per això el cristià no ha de naufragar enmig de les situacions difícils, sinó procurar ajudar als necessitats.
Davant aquesta situació desastrosa, en la Carta 228, trobem la resposta a la pregunta del bisbe Honorat de Thiave, en la qual plantejava a Agustín sobre com ha d’actuar un bisbe, un prevere o qualsevol persona d’Església davant les invasions bàrbares, si fugir per a salvar la seva vida o quedar-se. Anteriorment Agustín ja havia estat consultat per Quodvultdeus i la resposta donada havia estat “que els qui ho desitgessin podien refugiar-se en llocs segurs, però no havien de trencar-se els vincles del nostre ministeri amb els quals la caritat de Crist ens va unir, per a no abandonar a les esglésies a les quals hem de servir”. En la seva resposta a Honorat copiava unes paraules que havien estat dirigides al de Uzali: El nostre ministeri és tant més necessari al molt o poc poble de Déu que romanguem on estem; que aquest poble no pot quedar-se absolutament sense assistència. Així, doncs, només ens queda dir: Es per a nosaltres protector i plaça forta”. En plantejar-se-li el dubte sobre que si no fugim actuem contra el manament del Senyor qui ens adverteix que s’ha de fugir de ciutat en ciutat, Agustín argumentava: “Qui creurà que el Senyor va voler que això es dugués a terme privant al ramat comprat amb la seva sang del ministeri necessari, sense el qual no es pot viure (Ep. 2). I si l’apòstol Pau va fugir de la ciutat, l ministeri no va quedar abandonat ja que només li buscaven a ell. Així doncs, fugin de ciutat en ciutat quan són buscats personalment pels perseguidors, mentre que l’Església contínua assistida per uns altres que no són perseguits, i que donen aliment als seus conciutadans, sabent que sense ell no poden viure”. En canvi quan el perill és comú a bisbes, clergues i laics no els poden abandonar perquè els són necessaris. Si tots troben un refugi segur, vagin els pastors juntament amb els fidels; però si quedés algú, no poden ser abandonats.
Si es queden, en comptes de fugir, per a atendre les necessitats dels fidels, és això que es demostra aquell amor que Juan recomanava en dir: Com Crist va lliurar la seva vida per nosaltres, així nosaltres hem de donar-la pels nostres germans”. Si en fugir, som fets presoners, torturats ho són per a si mateixos enemic per a no abandonar. En canvi els qui es queden, i pateixen per no haver volgut fugir, aquests si que donen la vida pels germans”(n.3). Una mica més endavant diu: “qui podent fugir, no ho fa davant l’enemic per no abandonar el misteri de Crist… aquest aconsegueix major fruit de caritat que aquell que dóna la vida pels germans (n. 4). I si Honorat li ha preguntat que profit poden aconseguir en quedar-se davant tots els desastres comesos pels vàndals; assassinats, estupres, crema d’esglésies, turment i mort al no poder lliurar les riqueses que no posseeixen (n. 4). Agustín va escriure: però a causa d’aquestes coses incertes no s’ha de fer-nos desertar del nostre deure, sense el qual el poble patirà un mal cert no en les coses d’aquesta vida, sinó en les de l’altra a la qual s’ha de cuidar molt més(n.5).
Davant els qui li treuen a relluir les paraules de Jesús segons les quals en la persecució ha de fugir d’una ciutat a una altra, Agustín els diu: en canvi aquests mateixos no s’horroritzen del mercenari, que veu venir el llop i fuig, perquè no es preocupa de les ovelles (6). La fugida condemnable és quan el poble es queda i els ministres fugen i els deixen sense serveis, són mercenaris que no es preocupen de les ovelles. Alguns són vençuts pel pànic perquè no lluiten amb valentia contra la seva por. En aquesta situació es fa necessari demanar l’amor que ve de Déu, pel qual temem la mort del cor de les ovelles de Crist per la paraula de maldat, molt més que la mort del cos per l’espasa” (,7) i afegia: Més que l’incendi dels edificis ha de témer-se “que s’apaguin les pedres vives, en abandonar-les nosaltres. Si es cremen pedres i fustes dels edificis, encara quedem nosaltres”. I afegia, que “ha de témer-se la mort dels membres de Crist, privats de l’aliment espiritual més que el turment dels membres del nostre cos sota l’opressió de l’ímpetu de l’enemic” (7). És en els perills quan els pastors són més necessaris, no poden fugir perquè els fidels demanen El baptisme, la reconciliació, obres de penitència i tots demanen el consol”. Si els ministres no estan, quina ruïna per als qui surten d’aquest món no regenerats o els lligams del pecat!” (n. 8). En canvi quan els pastors no fugen “atenen a tots: uns reben el baptisme, uns altres la reconciliació; a cap d’ells els falta la comunió del Cos del Senyor; tots són consolats, edificats exhortats a orar a Déu…” (n. 8).
És una sort, un do el que les poblacions cristianes, en el moment de les dificultats, no els falti la presència dels ministres de Crist. “Aquests no busquen el seu el profit, sinó el de Jesucrist (n.9)”. Hi ha els qui amb l’excusa que seran més de profit per a ,els que fugen, no ho fan per a ser útils, sinó per por de la mort. Aquests són els qui seran motiu d’escàndol (n. 10).Quan el perill és de tots, bisbes, clergues, laics s’assembla a una nau en la qual el perill és comú als mercaders i mariners. Lliuri’ns Déu d’estimar tan poc la nostra nau que els mariners i principalment el pilot, l’hagin abandonat quan està en perill, de la qual poden salvar-se en un bot o nedant. Temem que amb la nostra deserció pateixin els altres la mort temporal, que de tota manera ha de venir, sinó l’eterna, pot venir si n s’està vigilant “(n.11); però si existeix discussió sobre qui ha de marxar o quedar-se, diu Agustín, ha de tirar-se a sorts (n.12).
Davant els qui creuen que els pastors en aquests perills es queden i no fugen ho fan per a enganyar la població. La resposta “ha de ser que ens quedem per vosaltres i no per a nosaltres, per a oferir-vos la salvació de Crist”(13). Conclou la seva resposta explicant: Qui fuig de manera que en fugir no priva a l’Església el ministeri necessari, fa el que el Senyor va manar o va permetre. Però qui fuig de manera que privi al ramat de Crist dels aliments espirituals dels quals viu, és un mercenari, que veu venir el llop i fuig, perquè no es preocupa de les ovelles” (n14).
