El passat 8 de desembre de 2020 el papa Francesc va publicar la Carta Apostòlica Patris Corde amb motiu del 150 aniversari de la declaració de sant Josep com a patró de l’Església universal. En aquesta carta es proposa dedicar l’any 2021 a la memòria de sant Josep. Donat que el papa Francesc afirma que vol compartir unes reflexions personals sobre aquesta figura extraordinària, tan propera a la nostra condició humana, podem preguntar-nos quins aspectes de la seva personalitat mereixen ser ressaltats i com ens poden resultar il·lustratius avui en el nostre procés de creixement.
Referint-se als Evangelis, el Papa destaca que sant Josep va ser un home just (Mt 1,19), sempre disposat a fer la voluntat de Déu (Lc 2,22.27.39), i que va tenir la valentia d’assumir la paternitat legal de Jesús (Mt 1,21). Des d’un punt de vista més personal, el Papa diu que sant Josep va ser «l’home que passa desapercebut, l’home de la presència diària, discreta i oculta». Escriu Francesc: «La història de la salvació s’acompleix creient contra tota esperança a través de les nostres debilitats. Sovint pensem que Déu es basa només en la part bona i vencedora de nosaltres, quan en realitat la majoria dels seus designis es realitzen a través i malgrat la nostra debilitat (…) També a través de l’angoixa de Josep passa la voluntat de Déu, la seva història, el seu projecte. Així, Josep ens ensenya que tenir fe en Déu inclou creure que Ell pot actuar fins i tot a través de les nostres pors, de les nostres fragilitats, de la nostra debilitat».
Aquesta constatació li serveix al papa Francesc per establir un principi existencial: «Moltes vegades passen coses en la nostra vida de les quals no n’entenem el significat. La nostra primera reacció és sovint de decepció i rebel·lió. Josep deixa de banda els seus raonaments per donar pas a allò que s’esdevé i, per més misteriós que li sembli, ho acull, assumeix la responsabilitat i es reconcilia amb la seva pròpia història (…) La vida espiritual de Josep no ens mostra una via que explica, sinó una via que acull. Només a través d’aquesta acollida, d’aquesta reconciliació, podem també intuir una història més gran, un significat més profund».
És aquí on arrela la saviesa de la resistència: «Hem de deixar de banda la nostra ira i decepció, i fer espai –sense cap resignació mundana i amb una fortalesa plena d’esperança- a allò que no hem escollit però està aquí. Acollir la vida d’aquesta manera ens introdueix en un significat ocult. La nostra vida pot començar de nou miraculosament si trobem la valentia per viure-la segons el que diu l’Evangeli. I no importa si ara tot sembla haver pres un rumb equivocat i si algunes qüestions són irreversibles». El papa Francesc ho assegura amb contundència: «Lluny de nosaltres pensar que creure significa trobar solucions fàcils que consolen». És a dir, saber resistir no es fonamenta en el consol fàcil sinó en una forma de saviesa de la qual en podem identificar els elements més significatius.
Paga la pena centrar-se en dues d’aquestes actituds que qualifiquen la saviesa de la resistència: la valentia creativa i l’esperança confiada. No hi ha veritable guariment interior sense fer espai dins nostre al fet inesperat de manera que, en comptes d’aturar-nos i plegar-nos de braços, ens espavila. «A vegades les dificultats són precisament les que fan aflorar recursos en cadascun de nosaltres que no pensàvem tenir». Diu el Papa que llegint els Evangelis de la infància hom es pregunta per què Déu no va intervenir directament en tants episodis. Però Déu actua a través d’esdeveniments i persones. «La Bona Notícia de l’Evangeli consisteix a mostrar com, malgrat l’arrogància i la violència dels governants terrenals, Déu sempre troba un camí per complir el seu pla de salvació. Fins i tot la nostra vida sembla a vegades que està en mans de forces superiors, però l’Evangeli ens diu que Déu sempre aconsegueix salvar allò que és important amb la condició que tinguem la mateixa valentia creativa de sant Josep que sabia transformar un problema en una oportunitat».
Per al Papa l’actitud que deriva de l’aplicació de la valentia creativa és l’esperança confiada: «Si a vegades sembla que Déu no ens ajuda, no significa que ens hagi abandonat, sinó que confia en nosaltres, en allò que podem planejar inventar, trobar». Per això Francesc estableix una analogia entre la cura que sant Josep va tenir de Jesús i la cura que nosaltres hem de tenir dels altres: «Cada persona necessitada, cada pobre, cada persona que pateix, cada moribund, cada estranger, cada presoner, cada malalt són el Nen que Josep continua custodiant».
Cal saviesa per saber recollir-nos per fer front a la duresa de les condicions exteriors, per renunciar a la lògica del poder que ens permetria expandir-nos a costa dels altres i optar, en canvi, per una nova perspectiva. Resistir no és renunciar ni resignar-se sinó desenvolupar una ètica de futur: hi ha horitzons per explorar, nous camins per seguir i possibilitats amagades si convertim la nostra vida en un do. Si fem de nosaltres un do: «La felicitat de Josep no està en la lògica de l’autosacrifici sinó en el do de si mateix. Mai es percep en aquest home cap frustració sinó només la confiança. El seu silenci persistent no contempla queixes sinó gestos concrets de confiança».
