«Abans de parlar, informa’t; si no vols caure malalt, cuida’t» (Sir 18,19)
Quantes vegades, de fa ja força temps, ens hem acomiadat desitjant-nos: «Cuida’t!» o bé «Cuideu-vos!»… No sabria dir qui va tenir la idea de transformar aquesta salutació en un «Cuidem-nos!». Algú ens ha ajudat a descobrir la dimensió col·lectiva-comunitària del cuidar-se.
L’experiència del poble d’Israel parteix d’un problema de fe-esperança-confiança. Diu Is 40,27: «Poble de Jacob, per què parleu així? Per què dieu, gent d’Israel, que el Senyor no veu la vostra sort, que el vostre Déu ignora la vostra causa?».
El poble d’Israel pateix l’exili a Babilònia. Contempla, potser defraudat, que el seu Déu no veu la seva realitat, la ignora. El Senyor s’ha tornat incapaç. Potser enfadat, el poble arriba a creure que a Déu tant li fa, que els ha oblidat. El Senyor s’ha tornat insensible. L’oblit bíblic s’oposa al record bíblic. El record bíblic és qüestió de sensibilitat, d’entranyes, de misericòrdia. És la dinàmica que marca fortament la manera d’actuar, perquè re–actualitza contínuament la «Presència Activa». Oblidar-la desconcerta, desestabilitza, fa caure perquè no hi ha on agafar-se. O sí, agafar-se a esperances vanes. El capítol citat comença anunciant el consol al poble perquè l’exili s’acaba. Però, pel que sembla, aquest anunci no ha calat. Potser per això el llibre d’Isaïes conté l’oracle (Is 61,1-2, que Jesús es fa seu en la sinagoga de Natzaret, cf. Lc 4,16-21): «L’Esperit del Senyor Déu, reposa sobre meu, perquè el Senyor m’ha ungit. M’ha enviat a portar la bona nova als pobres, a curar els cors abatuts, a proclamar als captius la llibertat i als presos el retorn de la llum, a proclamar l’any de gràcia del Senyor, el dia que el nostre Déu farà justícia, a consolar tots els qui estan de dol». Dues frases destaquen en aquest oracle. «M’ha enviat a curar els cors abatuts». Literalment la frase diu: «Recomposar–reconstruir els trencats de cor». La idea és que l’enviat torna a ajuntar, torna a unir, els qui estan des-units i separats. Dit d’una altra manera: ve a refer el poble en «un sol» cor. L’altra frase a destacar és la del «retorn a la llum». El Deuteronomi explica, amb una imatge semblant, la cura que el Senyor té per la seva gent i per la terra on hauran de viure (Dt 11,12): «El Senyor, el teu Déu, té cura d’aquest país i vetlla per ell, des que l’any comença fins que acaba». El «tenir cura» s’expressa amb un verb que implica un examen atent del país, una atenció intensa, fins i tot, una exigència per tal que la terra doni els seus fruits. El «vetllar pel país» s’expressa amb la imatge: «tenir els ulls en ell». La frase recorda la benedicció que llegíem en començar l’any nou (Nm 6,24-26): «Que el Senyor et beneeixi i et guardi. Que et faci veure la llum de la seva mirada i s’apiadi de tu. Que fixi damunt teu la seva mirada i et doni la pau». La llum. Llum de la mirada. Mirada fixa. Son gestos i símbols eficaços de la pau, de la plenitud.
El profeta Ezequiel, una mica abans que l’Isaïes que hem citat, desemmascara els pastors del seu poble així (Ez 34,4): «En comptes d’enrobustir les ovelles febles, curar les malaltes, embenar les que s’han trencat la pota, recollir les dispersades i buscar les que s’han perdut, dominen les ovelles amb violència i amb brutalitat». Una mica més endavant el profeta posa en boca del Senyor aquest anunci: «Jo mateix pasturaré les meves ovelles i jo mateix les duré a reposar» (Ez 34,15).
Cuidem-nos, doncs. Testimoni: cuidem-nos tal com el Senyor cuida el seu poble. Mirem, focalitzem bé la mirada. Busquem la justícia en tots els àmbits. Cuidem el planeta. Que el nostre «record» (en sentit bíblic) no s’oblidi de ningú!
Joan Ramon Marín i Torner
