Comença el congrés sobre la teologia i la pastoral del papa Francesc

Teòlegs vinguts d’arreu del món reflexionen sobre els eixos programàtics de l'actual pontificat: les perifèries, la misericòrdia i els pobres

Fotografies: Ramon Ripoll

L’Ateneu Sant Pacià ha iniciat avui el Congrés Internacional L’aportació del papa Francesc a la teologia i a la pastoral de l’Església, que tindrà lloc durant aquests tres dies. Durant el matí de la sessió inaugural, han intervingut l’arquebisbe de Barcelona, card. Joan Josep Omella, que presideix el congrés, i el prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe a Roma, el card. Luis F. Ladària. Aquest, ha presentat la ponència d’obertura, amb el títol Una Iglesia en comunión i sinodal. 

“Referent de la moral”

“En certa manera, amb Francesc el papat s’ha convertit en un dels punts de referència morals de la humanitat”, així remarcava el cardenal Omella la importància del Sant Pare, en el seu discurs de benvinguda. L’arquebisbe de Barcelona ha remarcat com el pontífex “instaura una manera de fer en la qual s’hi reconeixen molts habitants del planeta”, sobretot, “els més perifèrics”, els quals han trobat algú que “els defensa”. “El Papa Francesc ha intensificat la mirada global dels qui l’han precedit en la seu de Pere i l’ha projectada cap a la humanitat sencera”.

Com a ideal d’Església, Omella en la línia del Pla Pastoral, ha descrit com “Francesc imagina una Església llesta per a sortir”, que “obre els processos sortint de les seguretats”, que “parla al cor dels fills”. “Francesc parla al cor de la gent amb un llenguatge directe i personal, carregat d’imatges i suggerències, amb expressions de la vida de cada dia”, ha exposat.

Aquesta manera de servir del Papa fan de la seva teologia i la seva pastoral “un tot”. Tal com ha dit Omella, la teologia del Papa es fa des de la “realitat que ell llegeix a través de la Paraula i la Tradició” i al mateix temps la pastoral la fa des de la telologia”. Interpreta la vida des del misteri diví des de la Santa Trinitat. 

Francesc, una nova sensibilitat

El cardenal Omella ha exposat com el papa Francesc ha estat impulsor d’una “nova manera d’exercir el ministeri petrí” a partir d’una concepció que porta “a un segon post-concili – exposava l’arquebisbe – definit per la relació Església – món”.  Aquesta nova sensibilitat es centra en: “misericòrdia”, “conversió pastoral” i “missionera i diàleg amb tots”. 

Amb aquests tres eixos, Omella ha presentat les tres vies en les quals vol indagar el congrés, que neix amb el propòsit de reflexionar entorn la pastoral i teologia del del pontífex, el qual “mira cap al futur amb esperança, amb una mirada de fe i des de l’Evangeli. Una ocasió, per explorar les rutes que el Papa ha obert”. 

Església en comunió i sinodal

El prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe, el cardenal Ladaria ha entrat en la Pastoral del Papa Francesc des dels conceptes “comunió” i “sinodalitat”. Després del Concili Vaticà II, el cardenal ha destacat com Francesc ha fet un pas més, “cap a una nova etapa evangelitzadora” basada en la Lumen Gentium, “una nova fase de recepció”, ha descrit.

En aquest sentit, ha explicat com Francesc uneix el gran valor que conté el concepte “Poble de Déu”, recollint el sentit d’unió dels cristians amb el Pare i uneix aquesta idea amb  “l’eclesiologia de comunió”. 

Poble de Déu en comunió

El cardenal ha exposat la intenció del Sant Pare “de conjugar poble i comunió per impulsar en vigor la comunitat missionera”. “La categoria comunió implica poble, i aquest comporta vincles entre la comunitat que el forma. La paraula comunió revela una intima unitat de Déu amb els homes. Es tracta d’una comunió en el ser i l’amor de Déu”, ha dit.

Tal com ha explicat Ladaria, el Papa concep poble i comunió en un tot. Citant l’Evangeli Gaudium ha dit com “el Pare i l’Esperit Sant a través del Fill ens fan partícips de la Comunió de la Trinitat”. Ha exposat com quan ens referim a “poble”  parlem d’un conjunt d’individus els quals poden viure aïlladament. En aquest sentit l’individualisme no remet al sentit d’Església, – explicava- i per tant  és necessari parlar també de comunió.  

“El papa Francesc denuncia l’individualisme i la relació amb el Pare necessita una relació que cuidi els vincles interpersonals”. Poble i comunió és determinant en la noció d’Església. Així mateix, ha exposat la cultura com a nexe entre poble i comunió. En aquest sentit ha destacat com “el Poble de Déu en les seves diferents cultures conserva la seva unitat impregnat de l’Esperit Sant”. “L’esperit guia el poble en la veritat i el condueix a la salvació. Amb un instint de la fe que ajuda a discernir allò que ve de Déu”, ha afegit.

Camí en sinodalitat

D’altra banda, ha destacat la importància de la “sinodalitat”, que tot i no aparèixer en el Concili Vaticà II hi és present en l’obra de renovació que promou. Subratllant l’Episcopalis Communio del Papa, Ladaria ha dit com Francesc es basa en una dimensió constitutiva de l’Església que li permet dir que “Església i Sínode són sinònims, i que entenent església com a poble de Déu arribem al que suposa la sinodalitat, és a dir, ser comunió caminant junts, ja que l’Església demana la participació de tots. 

Segons ha dit a les conclusions, “el concepte “Sinodalitat” resulta coherent amb l’ensenyança contínua de l’Església, perquè fa una crida a l’església que peregrina amb Déu”. 

La missió a tots els cristians

A primera hora de la tarda, el cardenal Matteo Zuppi, arquebisbe de Bologna, ha parlat del poble de Déu, subjecte a l’anunci de l’Evangeli. “Estem aquí per reflexionar sobre el canvi de perspectiva del papa Francesc que demana a tot el poble de Déu, ser missioner” assegura Zuppi. “No només ha de ser el poble escollit sinó que demana a tots els cristians ser missioners” ha indicat assegurant que és un tema molt important però també una “gran responsabilitat”. El cardenal Zuppi ha finalitzat dient que “parlar de poble significa parlar d’una sola cosa”. 

La protagonista: la pobresa

Per finalitzar el primer dia de congrés, Armand Puig, rector de l’Ateneu Universitari Sant Pacià, ha ressaltat el protagonisme dels més desfavorits en una ponència titulada Una Església pobra per als pobres. Els pobres com a dada teològica. Aquesta rellevància a escala institucional va iniciar al Concili Vaticà II el 1964. A través del mite del samarità, el discurs ha posat el focus en ser misericordiosos amb l’altre, una alteritat que a la fi es difumina en un tot i tothom: Déu, el proïsme i un mateix. “L’Església i els pobres esdevenen dues realitats estretament relligades amb i per la figura de Jesús, que neix, viu i mor pobre, i que esdevé el Salvador del món enviat a portar als pobres la bona nova de l’Evangeli”, ha afirmat el rector de Sant Pacià buscant la unió entre tots els personatges. “L’Església amiga dels pobres no té por de la tendresa envers els febles”, ha citat del papa Francesc. L’Armand Puig ha conclòs amb els plans de futur de la institució. “En endevant treballa per superar les tendències d’enaltiment de l’individualisme en pro de vetllar pel proïsme”, resumia com a missatge clau.