«La bellesa de la música desperta en la persona una cosa que t’acosta directament al Senyor»
Entrevista a Aida Espelt veterana com a mestre a les Trobades d’Animadors de Cant per a la Litúrgia de Montserrat
La música és “vital” en la vida de l’Aida Espelt. De fet, considera que la bellesa, “no només de la música, sinó de l’art, de la natura, de totes les coses, aquella bellesa que t’impacta, que t’arriba al cor, desperten en la persona quelcom que t’acosta directament al Senyor”. Mare de família nombrosa -6 fills-, mestra i directora de cors, l’Aida fa 30 anys que participa a les Trobades d’Animadors de Cant per a la Litúrgia de Montserrat, ara com a directora d’algunes de les Trobades de cada estiu.
Què t’aporta la música, i en concret el cant coral litúrgic?
Per a algú per a qui la música és vital, com és el meu cas, aquesta esdevé un canal privilegiat. L’Església és sàvia i la litúrgia està molt ben pensada. Si realment estem atents i arribem a entendre la grandesa de cada moment, i la música és bonica i ben feta, es fa del tot real aquella frase de Sant Agustí de “qui canta prega dues vegades”. La música pot arribar a ser una provocació al cor. Això sí, depèn de la llibertat de cadascú aprofundir en aquest desig i en aquesta provocació i veure qui l’ha posat en el cor o quedar-se en el pla merament estètic. En una celebració litúrgica això es fa del tot evident.
Entrar en contacte amb Montserrat et va representar un procés de conversió. Com el vas viure?
Jo era molt joveneta quan hi vaig anar per primera vegada: tenia justament 15 anys. Em va impactar enormement, sobretot, la vida monàstica; i em va interpel·lar i fer-me preguntar les raons que portaven a persones a una radicalitat de vida tant gran. Això, juntament amb la bellesa de la pregària litúrgica, van fer que m’enamorés de la fe cristiana i s’encengués en mi el desig d’una vida vertadera i entregada.
Què tenia el P. Gregori Estrada, que et va arribar al cor?
El P. Gregori és segurament una de les persones que he admirat mai. El vaig conèixer ja gran, però el recordo com un Mestre: pacient, però ferm; savi, però capaç d’anar a trobar cada alumne al punt on estava. El recordo com a monjo, per com vivia i entenia l’obediència; pel seu recorregut com a músic, per tot el que sabia i per tot el que seguia estudiant, perquè deia que mai no en sabia prou; però, sobretot, per la seva fe.
Entrevista realitzada per Òscar Bardají i Martín pel Full Dominical del 4 d’octubre.
