Homilia del cardenal Joan Josep Omella a la Missa Crismal

Benvolguts Sr. Card. Lluís i bisbes auxiliars Javier i David,

Benvolguts germans preveres, diaques i seminaristes,

Benvolguts preveres que celebreu els 50 i 25 anys d’ordenació,

Benvolguts membres dels Instituts de Vida Consagrada i de les Societats de Vida Apostòlica,

Germans i germanes en el Senyor,

«Avui s’ha complert aquesta Escriptura que acabeu de sentir».

Amb aquestes paraules, l’evangelista sant Lluc ens diu que Jesús va començar el seu ministeri públic. Ho va fer justament després de llegir uns versicles del llibre d’Isaïes a la sinagoga de Natzaret, al poble on s’havia criat i on ell, que tots coneixien com el fill del fuster, havia après a ser home.

Amb quina emoció degué pronunciar Jesús aquestes paraules!: «Avui s’ha complert aquesta Escriptura» (Lc 4,21). Un passatge ple d’esperança que Jesús rep com el programa que el seu Pare, des del cel, li dona com a full de ruta: «Portar la Bona Nova als pobres, proclamar als captius la llibertat i als cecs el retorn de la llum, posar en llibertat els oprimits, proclamar l’any de gràcia del Senyor» (Lc 4,18-19).

Amb aquestes belles paraules, preses del profeta Isaïes, comprenem que, des de Betlem, passant per Natzaret i fins al Gòlgota, l’obra de la redempció del món es va complir al llarg de la vida de Jesús de Natzaret, tant en la seva vida oculta com en la pública. Ell va ser un home que va caminar fent el bé, però que va ser rebutjat per la bogeria i el pecat dels homes.

A poc a poc, Jesús va comprendre que hauria d’arribar fins al punt de donar la seva sang perquè tot es complís. I sorprèn, rellegint el relat de la Passió, que Jesús, fins al final, va mostrar misericòrdia. Recordem només la pregària pels seus botxins: «Pare, perdona’ls, que no saben el que fan» (Lc 23,34). Paraules que Lluc també va escoltar d’Esteve, el primer màrtir, durant la seva lapidació: Misericòrdia! Molts màrtirs, des dels inicis de l’Església fins als nostres dies, s’han associat a l’obra de la salvació mitjançant l’afirmació de la seva fe, el perdó als seus agressors i el vessament de la seva sang.

La fe cristiana allibera els deixebles de l’Anyell per donar-ho tot per amor, fins i tot, la pròpia vida. Aquesta és la missió de l’Església: donar testimoniatge de la victòria del Senyor Ressuscitat sobre les forces del mal, en el món i en cadascun de nosaltres.

Aquest matí, a la nostra Catedral, veiem tres senyals de l’acció de Déu que ve per enfortir-nos en la batalla contra el mal, contra Satanàs, perquè avancem així en el camí de la salvació.

El primer senyal són els olis: l’oli dels malalts, per a la unció dels malalts; l’oli dels catecúmens, durant el catecumenat i abans del baptisme, per enfortir i alliberar del mal; i després el sant crisma, per a la consagració dels fidels en el baptisme i la confirmació, també per a la consagració dels preveres i bisbes en la seva ordenació, així com per a la dedicació dels temples. A través d’aquests olis, tota la vida del poble sant de Déu que pelegrina a Barcelona i en tota l’arxidiòcesi es presenta i es confia al Senyor, amb totes les seves alegries i les seves dificultats. Així, enfortits per aquests sants olis, els fidels es preparen i s’enforteixen per seguir Crist en totes les situacions de la vida, compartint amb Ell les seves alegries i sofriments i proclamant la Bona Nova de la seva Resurrecció al món sencer.

El segon signe és la nostra pròpia assemblea, una assemblea diversa i variada, on cadascú té el seu lloc, a la qual tots som convidats. Una assemblea d’homes i dones, nens, adolescents, adults i ancians, cridats no només a viure junts en una simple juxtaposició, sinó a viure com germans i germanes. Sí, cridats a viure en una comunió que no sorgeix per iniciativa pròpia, perquè aquest no és un club on els membres es trien entre persones similars. De fet, aquesta comunió és un do de Déu. I un do de Déu, benvolguts amics, ha de ser respectat (no hem de pecar contra la comunió); un do que ens transcendeix (no som nosaltres els qui el construïm) i un do que requereix la nostra atenció (se’ns confia com un tresor perquè doni fruit). Aquesta és el segon senyal: existeix una Església la vocació de la qual, per gràcia de Déu, és ser —i arribar a ser cada vegada més— una, santa, catòlica i apostòlica.

I el tercer senyal, la solemne renovació de les promeses d’ordenació. I crec encertar si dic que vull donar-vos, en nom del poble de Déu, les gràcies pel que sou, pel vostre sí i per tot el que feu al servei de Déu i dels germans. Gràcies de tot cor.

Gràcies, benvolguts germans preveres. Tant la meva experiència, com la del cardenal Lluís i la dels bisbes auxiliars, ens revela el vostre immens esforç per viure estimant i servint, per animar i guiar les persones, les comunitats que us han estat confiades. Els bisbes donem gràcies a Déu per haver-nos regalat, a la nostra arxidiòcesi, preveres que es lliuren, el millor que poden, per donar testimoniatge de la proximitat de Déu cap a tots els éssers humans. És veritat, i ho sabem per experiència, que en els nostres cors la gràcia i el pecat lliuren una batalla constant i esgotadora. No obstant això, donem gràcies a Déu, perquè, amb la seva ajuda, podem ser llum d’esperança per a moltes persones.

Podem dir amb humilitat i alhora amb goig, que la gerra és de fang, però conté un tresor, un meravellós tresor. L’essencial en el nostre ministeri és mantenir la mirada fixa en Crist i estar disponibles per complir la missió que Ell vol confiar-nos en l’obra de la salvació del món. A vegades podem experimentar que l’obra de Déu, la seva obra de salvació no coincideix amb els nostres camins, sovint tenyits d’orgull. Al final de les nostres vides, probablement no se’ns demanarà que fem un balanç dels nostres èxits pastorals, per extraordinaris que siguin, sinó més aviat, si hem estat prou flexibles i dòcils com per convertir-nos en obra de Déu; si hem desenvolupat amb humilitat i amor la missió que ens ha confiat l’Església amb la mediació del bisbe. Això sí, sense oblidar la nostra vocació més profunda, la que té les seves arrels en la nostra humanitat i en el nostre baptisme, fins i tot abans de la nostra ordenació.

Gràcies també a vosaltres, germans diaques. El vostre ministeri no sempre és fàcil de comprendre, perquè sovint hi ha la temptació de comparar-lo amb la missió del prevere. No obstant això, no podem oblidar el que diu el magisteri de l’Església en LG 29 quan afirma que els diaques «confortats amb la gràcia sacramental, en comunió amb el bisbe i el seu presbiteri, serveixen al Poble de Déu en el ministeri de la litúrgia, de la paraula i de la caritat». El vostre ministeri cobra sentit en la comunió amb el bisbe i el seu presbiteri.

Benvolguts diaques, el vostre ministeri ens recorda, oportunament, que la comunió continua sent imperfecta per les divisions i perquè no sempre arriba fins als pobres o als més allunyats. El diaca està cridat a ser signe sacramental de Crist servidor. La vostra presència enmig de la societat i de l’Església ha de recordar-nos la importància de viure atents als pobres, vulnerables i allunyats. A més, el vostre ministeri anima l’assemblea cristiana a reconèixer la presència i l’acció vivificant de l’Esperit enmig del món. Per això, podem dir que el vostre ministeri és necessari per a la missió de l’Església.

Paradoxalment, el que fa necessari el vostre ministeri és que descentra l’Església de si mateixa. Si bé la vostra vocació us crida a acostar-vos als més allunyats de les xarxes de l’Església, en la litúrgia diocesana se us col·loca més prop del bisbe, al costat de la seva càtedra, no per demostrar la vostra experiència litúrgica, sinó per significar la predilecció del Senyor pels seus fills més vulnerables, aquells que la societat margina i que la misericòrdia de Déu busca primer. Vosaltres sou cridats a ser com els qui carreguen el paralític i, desafiant totes les prohibicions, el porten a la primera fila, al costat de Jesús (cf. Mc 2,1-12). Aquesta és la plena dignitat i, a vegades, la plena incomoditat, del vostre ministeri, que enriqueix enormement la vida diocesana i inspira no només tots els batejats, sinó també altres ministres ordenats, preveres o bisbes, en el camí cap a la santedat. No perdeu la vostra identitat, recordeu-nos, als preveres i bisbes, que la dimensió diaconal roman per sempre en el fonament de la nostra vocació.

I, finalment, vull donar les gràcies a vosaltres, poble sant de Déu. La humil oració del poble de Déu és el fonament ocult de tots els actes del nostre ministeri sacerdotal i diaconal. Mai hem d’oblidar-ho. Ens sorprendrà en el cel, va dir santa Teresa de Lisieux, quan descobrim tots aquells que van resar per la nostra vocació. Gràcies per les vostres pregàries pels ministres ordenats. I gràcies, germans preveres i diaques, perquè la vostra vida de pregària i entrega és aquest «humus» amagat que ajuda el progrés cap a la santedat de tots els batejats.

No podem oblidar aquesta gran responsabilitat que tenim des del dia de la nostra ordenació, que és, alhora, la nostra alegria i la nostra creu.

Germans i germanes, més que mai, ser cristià significa aprendre a resistir amb fe i a conrear l’esperança gràcies a l’Evangeli. A caminar com Moisès, que per la fe va marxar d’Egipte amb el seu poble sense témer el faraó i va avançar amb determinació com si estigués veient l’Invisible (cf. He 11,27). Sí, no ens cansem de contemplar el rostre de Crist que ens ha cridat a seguir-lo. Fins i tot en els trets desfigurats del Crucificat, estem cridats a veure la imatge del Déu i Pare de la misericòrdia que ens crida i ens atreu cap a Ell.

Recordar-vos el deure que tenim amb l’Església Mare de Jerusalem, sobretot en aquests moments de tanta dificultat. Aquest Divendres Sant preguem de manera especial de totes les comunitats per aquesta terra que va conèixer Jesús, que va caminar per tots els records d’aquesta Terra Santa, perquè la pau arribi. Que la nostra ajuda espiritual i material pugui ajudar-los a continuar als cristians que estan allí a ser testimonis d’aquest passat que és present i és futur. Amén!

+ Card. Joan Josep Omella

Arquebisbe de Barcelona