El raïm de la sort

Tot està a punt per rebre l’Any Nou. Cada any es repeteixen els mateixos comentaris davant dels televisors esperant el ritual de les dotze campanades: que si aquest any les campanades es faran des de tal lloc o tal altre, que si estan gravades però ens fan empassar que són en directe… Durant la retransmissió, hi ha un moment de màxima tensió quan ens expliquen que primer sonaran els quarts i no les campanades ja que sempre hi ha qui no ho entén del tot. Mentrestant, dotze grans de raïm per cap esperen ser deglutits al ritme de les darreres dotze campanades de l’any. Qui ho aconsegueixi diuen que tindrà un any ple de fortuna i prosperitat.

Origen incert

L’origen de la tradició de menjar dotze grans de raïm per donar la benvinguda a l’any que comença no és del tot clar. El que sí que està clar és que el seu inici cal situar-lo a Madrid a finals del segle XIX o principis del XX. Per tant, estem davant d’una pràctica moderna. Tant és així, que folkloristes com Campmany, Amades o Violant no la recullen en els seus treballs, ni tan sols l’esmenten, ja que no la consideren una tradició. Probablement, van viure la introducció d’aquest nou costum com una moda.

Una de les hipòtesis, la més estesa, ens explica que l’origen del raïm de la sort l’hem de trobar l’any 1909 a partir d’una campanya que els productors de raïm d’Alacant van engegar per donar sortida a un excedent de producte. Cal dir que els experts en aquest cultiu dubten d’aquesta versió per diversos motius. El principal perquè veuen difícil que raïm fresc cultivat a aquesta zona es pogués conservar fins a Cap d’Any. També, perquè consideren poc probable que en aquella època es generés un excedent.

Tanmateix, la hipòtesi de l’excedent s’esvaeix del tot quan llegim la pàgina 6 de la Ilustración Española y Americana del 8 de gener de 1907 (dos anys abans). Amb un to queixós, comenta com el costum de menjar raïm la nit de Cap d’Any ha arrelat entre les classes populars, un fet curiós quan de fet havia començat com una sàtira. Però, expliquem el sentit d’aquesta sàtira.

Costum de families benestants

Coneixem el costum que, a finals del segle XIX,  les famílies benestants acomiadaven l’any amb xampany i menjant raïm, per allò de tirar avall. La premsa del moment considera que són costums refinats arribats de França. Va ser la nit de Cap d’Any del 1882, quan arrel d’unes disposicions municipals que regulaven i restringien l’ús del carrer durant la Nit de Reis, grups de madrilenys de les classes populars van concentrar-se a la Puerta del Sol en senyal de protesta i desacord amb la mesura i van dur raïm per parodiar les classes altes de la ciutat. Amb aquest gest quasi espontani començava una de les tradicions més arrelades del Cap d’Any. El 1897, el diari Gedeon del 31 de desembre ja parla d’aquest costum, i al Nadal de l’any següent la premsa anima a seguir la tradició amb un article titulat “Las Uvas Milagrosas”.

Televisors a les llars

El que si hem pogut constatar és que, a casa nostra, el seguiment del ritual del raïm de la sort ha estat molt desigual. De fet, la majoria dels testimonis que hem recollit per realitzar aquest capítol coincideixen en afirmar que no era habitual celebrar l’arribada del nou any fent ingestes de grans de raïm i que la popularització d’aquest costum estaria molt lligada a l’entrada del televisor a les llars. Televisió Espanyola retransmet les campanades de la Puerta del Sol de Madrid des de l’any 1956, llevat del 1973 que es van fer des de Barcelona. Sens dubte, aquestes retransmissions han estat la clau de l’arrelament de la tradició del raïm de la sort arreu de l’Estat.

Del llibre de la Col·lecció l’Ermità: Celebrem el Nadal d’Amadeu Carbó.

Per saber-ne més podeu consultar Edicions Morera