«Descalça’t, que això és lloc sagrat»

Com canviaria la nostra vida al marxar de missions? Com seria deixar-ho tot per viure un esperit viu i ardent de l’Evangeli? Com es viu el dolor en situació de refugi? Com, com, com… unes preguntes que només troben resposta des del viu testimoni individual. És, doncs, Pau Vidal el missioner jesuïta descalç que respon des de la seva humil  i candorosa experiència a diferents països del continent africà.

Qui és Pau Vidal?

Pau Vidal Sas (Barcelona, 1977) és jesuïta i missioner del JRS (Servei Jesuïta als Refugiats). Va trepitjar Àfrica per primer cop l’any 1998 i fins ara ha cooperat als països de Libèria, Kènia i Sudan del Sud en llargues estades, duent a terme projectes d’ajuda a camps de refugiats, entre d’altres. Amb només 23 anys va entrar a l’ordre ignasiana motivat per una fe entregada als altres i de testimoniatge intens.

Tot i que Vidal va estudiar arquitectura amb certa indecisió, els 6 anys a l’Àfrica li han permès dur a terme algun projecte tècnic, sobretot a Libèria, on donaven suport a les comunitats que tornaven al país després d’anys d’exili. En Pau ha tingut experiències intenses amb el món del lleure, del qual ha format part durant molts anys com a infant, monitor i responsable. El conjunt de la seva experiència a l’Àfrica la podeu trobar a www.enpau.blogspot.com.

La petjada de l’esplai

Tal com explica Vidal, la seva trobada amb Déu va anar estretament lligada amb el món de l’esplai. Afirma que va ser «a través del joc, l’esperit d’equip i la naturalesa quan em vaig trobar cara a cara amb el Senyor». És així com Vidal va descobrir que servir i la pregària anaven agafats de la mà i que no es tractava de punts allunyats.

D’aquesta manera, a partir de la convivència amb els altres, de muntar activitats, com Pau va veure que la crida que Crist l’oferia anava més enllà, proposant-li deixar-ho tot.

Anar descalç

Vidal explica en el seu testimoni el moment en què decideix anar descalç. Tal com relata, just abans de ser ordenat va sentir “un profund desig de sentir-se més arrelat”. Es tracta, doncs, “d’un recordatori de la nostra fragilitat”. A més a més, comenta que és un detall que l’ajuda a viure el present ja que, quan camina, no pot pensar en res més que en caminar, no es pot entretenir pensant en les seves preocupacions.

A més a més, recorda el passatge en què Moisès sent la veu de Déu que li diu: “descalça’t, que això és lloc sagrat”. En Pau sent la crida de la consagració de vida, del sagrat que és l’altre i de la sacralitat del lloc on és. Copsar a cada moment les passes descalces i desprotegides, no només el porten a continuar en camí, sinó que a més és una invitació permanent a viure el lema ignasià de ser “contemplatius en l’acció”.