Cinema Espiritual: La pobresa dels sense llar a través de les pel·lícules
Un viatge pel cinema que recull la problemàtica de la pobresa extrema de les persones sense llar a través de la història
Aquesta setmana des de la secció de Cinema Espiritual, el crític de cinema, Peio Sánchez, inicia una nova sèrie al voltant de l’aprofundiment de grans qüestions a través de les pel·lícules. En aquest primer bloc farem un viatge pel cinema que recull la problemàtica de la pobresa de les persones sense llar a través de grans pel·lícules de la història del cinema.
Orígens
Chaplin va ser sens dubte el vagabund del primer cinema mut. El seu personatge còmic-tràgic de Charlot ens va deixar pel·lícules entranyables com The Kid (1921) o Tiempos moderns (1936). A l’ombra del neorealisme italià Luis Buñuel ens va mostrar en Los Olvidados (1950) una visió molt més dura de la pobresa als nens del carrer.
Cinema actual
El cinema més actual de la mà de Normadland (2020) amb els seus tres Oscar a la millor pel·lícula, direcció (Chloé Zhao) i actriu inoblidable Frances McDormand, ha posat el focus novament en les persones sense sostre. És el cas dels obrers transhumants, que viuen en furgonetes recorrent l’oest americà. Aquest ve de la mà de el protagonisme de Fern, una dona vídua que passeja la seva pena i la seva esperança pels deserts. Enmig d’aquesta situació, troba companys que són “rucs de càrrega” que aixequen bots salvavides.
Un aspecte que també podem veure en Las invisibles (2018) de la mà de Louis-Julien Petit, que explica la història de lluita, humor i supervivència d’un grup de dones sense llar acompanyades per unes treballadores socials que aposten per tirar endavant, costi el que costi.
Els joves del carrer
En una altra direcció ombrívola Cafarnaüm (2018) de la libanesa Nadine Labaki, que va ser premi de jurat al Festival de Cannes, ens acosta amb dolor als nens sense llar a la denúncia d’un nen de 12 anys, lúcid i abandonat , que denuncia els seus propis pares per haver-li portat a el món sense cap responsabilitat i futur.
D’altra banda, amb humor tan àcid com lluminós, també presenta Aki Kaurismäki Le Havre (2011) una pel·lícula de perdedors amb ànima on un enllustrador-escriptor amb la seva dona malalta de càncer acull un nen migrant negre fugit d’un contenidor de morts vivents del tràfic d’éssers humans.
En aquest punt, el cinema ha mostrat com el poder de la fe s’obre a l’hospitalitat. Es percep en adaptació dels Los miserables (1998) de Bille August on un sense sostre es fa criatura nova. O a The Visitor (2007) on un vell professor acull un migrant músic que toca una melodia en una trobada que canvia la vida de tots dos.
Finalment, ressaltar la vida del “clochard” que rep un petit regal en La legenda del santo bebedor (1988) – obra mestra d’Ermanno Olmi- i que acaba morint com un sant amb l’epitafi: «Concediu Déu a tots nosaltres, bevedors, una mort tan fàcil i bella» (Joseph Roth).
El personatge real d’un músic de carrer sense llar a El solista (2009) que va resant el parenostre alhora que compartint el so de la seva violoncel. O la magnífica escena de Lazzaro feliz (2018) on la bella música d’un òrgan abandona una església tancada per acompanyar el camí d’un grup de descartats sense sostre ni destí.
