Sant Pacià

Sant Pacià, bisbe

Sant Jeroni elogia aquest bisbe de Barcelona en el seu tractat “Sobre els barons il·lustres”, dedicat precisament al fill de Pacià, Dextre, el qual era “Prӕfectus Prӕtorio”. De l’escriptor més il·lustre de la Barcelona romano-cristiana, se’ns n’ha conservat una “Exhortació a la penitència”, un sermó “Sobre el baptisme” i tres cartes. En una carta a Simpronià escrivia: "Cristià és el meu nom, i catòlic el meu cognom. Aquell diu el que em dic; l'altre em demostra com sóc. Aquest em dóna per bo; aquell em significa". Pacià (“home de pau”) morí en edat avançada cap al 390.

► A la catedral de Barcelona hi té un altar a la nau dreta de la sagristia. El seu retaule és barroc, de l’any 1688, fet per Joan Roig (pare). Litúrgicament Sant Pacià és memòria lliure a l’arquebisbat de Barcelona, i també als bisbats de Sant Feliu de Llobregat i Terrassa.

► Parròquia de Sant Pacià al districte de Sant Andreu (C/ de les Monges 24), des del 1930.

1. Santa Francesca, religiosa. Es va casar quan encara era adolescent i va viure quaranta anys en matrimoni. Va ser una excel·lent esposa i mare de família, admirable per la seva pietat, humilitat i paciència. En temps calamitosos va distribuir els seus béns entre els pobres i va servir els malalts. Quan va quedar vídua, es va retirar a viure entre les oblates que ella havia reunit sota la Regla de sant Benet, a Roma (1440).
2. Passió dels quaranta sants soldats de Capadòcia, que, en temps de l’emperador Licini, es van mostrar companys no per raó de sang, sinó per la fe comuna i l’obediència a la voluntat del Pare celestial. Després de presons i cruels turments, com pernoctar nus a l’aire lliure sobre un estany gelat en el temps més fred de l’hivern, van consumar el martiri quan els trencaren les cames. A Sebaste, Armènia (320).
3. Sant Pacià, bisbe, que, exposant la seva fe, manifestava que “cristià” era el seu nom i “catòlic” el seu cognom. A Barcelona, a la Hispània Tarraconense (390).
4. Sant Vidal de Castronovo, monjo. A la localitat de Rapolla, a la Lucània (993).
5. Sant Bru, bisbe de Querfurt i màrtir, el qual, quan acompanyava a Itàlia l’emperador Otó III, mogut per l’autoritat de sant Romuald va abraçar la disciplina monàstica, rebent el nom de Bonifaci. Se’n tomà a Alemanya i el papa Joan X el nomenà bisbe. Durant una expedició apostòlica va ser esquarterat, juntament amb divuit companys, per uns idòlatres. A Moràvia oriental (1009).
6. Santa Caterina, verge de l’orde de Santa Clara, la qual, notable pels seus dots naturals, va ser més il·lustre per les seves virtuts místiques i per la vida de penitència i humilitat. Va ser guia de verges consagrades. A Bolonya, a la província de l’Emília (1463).
7. Sant Domènec Savi, que, de caràcter dolç i jovial des de la infància, encara adolescent va consumar amb pas lleuger el camí de la perfecció cristiana. A Mondonio, al Piemont (1857).
8. Sants Pere Ch’oeHyong i Joan Baptista Chon Chang-un, màrtirs, els quals, essent pares de família, es van distingir per administrar el baptisme i publicar llibres cristians, raó per la qual van ser lliurats al suplici. Es van mantenir tan constants en la fe que van causar l’admiració dels seus perseguidors. Al petit poble de Nei-Co-Ri, a Corea (1866).