Sant Ramon de Penyafort, prevere

Sant Ramon de Penyafort, prevere

Aquest dominic, fill de la noble família dels Penyafort (Vilafranca del Penedès, ~1185-1275), després d’haver estudiat lleis a Barcelona i a Bolonya, és nomenat “penitencier” pel papa Gregori IX, que li confiarà la compilació de les «Decretals» (dret de l’Església, en ús fins al Dret Canònic de 1917). Tanta llei, però, no el va allunyar de les persones menys afavorides: al mateix papa, com a penitència, li imposava sovint que tractés amb misericòrdia els pobres que tenien afers diversos a la cúria, i que els escoltés en les seves peticions justes.

► A l’arquebisbat de Barcelona:

+ Església de Sant Ramon de Penyafort (Rambla de Catalunya 115). Entre el 1882 i 1888 les monges dominiques de Santa Maria de Montsió (al carrer de Montsió) contractaren l’arquitecte Joan Martorell per traslladar i reconstruir tot el convent amb l’església a la Rambla de Catalunya. El 1947, després de la desfeta de la Guerra Civil, les monges s’endugueren el claustre a la masia de Can Casanovas d’Esplugues de Llobregat (ara hi ha una oficina del Banc Sabadell) i l’església es convertí en parròquia amb l’actual titular, el dominic Sant Ramon de Penyafort. Està declarada com a Bé d’Interès Local.

+ En una capella de la nau dreta de la catedral de Barcelona hi ha una estàtua jacent i un sarcòfag de marbre blanc policromat, amb escenes en relleu de la vida de Sant Ramon de Penyafort. Les dues peces provenen de l’antic Convent de Santa Caterina.

1. Sant Ramon de Penyafort, prevere de l’orde dels Predicadors, eximi mestre en dret canònic, que va escriure de manera molt encertada sobre el sagrament de la penitència. Elegit mestre general de l’orde, va preparar la redacció de les noves Constitucions i, ja de vell, va adormir-se en el Senyor a la ciutat de Barcelona (1275)
2. Sant Polieucte, màrtir, que, essent soldat, arran del decret de l’emperador Deci que obligava a oferir sacrificis als déus, va trencar els ídols, per la qual cosa va ser cruelment martiritzat fins a ser degollat, rebent així el baptisme amb la seva pròpia sang. A Malatya, ciutat d’Armènia (~ 250).
3. Passió de sant Llucià, prevere de l’Església d’Antioquia i màrtir, el qual, il·lustre per la seva doctrina i eloqüència, en ser portat davant el tribunal, enmig de continus interrogatoris acompanyats de turments es va mantenir intrèpid en confessar-se cristià. A la ciutat de Nicomèdia, Bitínia (Turquia) (312).
4. Sant Valentí, bisbe de la Rètia. A Passau, a l’antiga província romana Nòrica (Alemanya) (~ 450).
5. Sant Crispí, bisbe. A Pavia, ciutat de la Ligúria (Itàlia) (467).
6. Sant Valentinià, bisbe, que amb gran generositat va repartir almoines entre els pobres, va redimir els captius i va vestir a aquells que anaven nus. A la ciutat de Coira, a la regió dels helvecis (Suïssa) (548).
7. Sant Tiló, deixeble de sant Eligi, que va ser orfebre i monjo. Al monestir de Solenhac, a la regió de Llemotges, Aquitània (França) (~ 702).
8. Sant Cirus, bisbe, el qual, essent monjo a Paflagònia, va ser escollit per ocupar la seu de Constantinoble, però, deposat després d’aquesta, va morir finalment a l’exili. A Constantinoble (Istanbul, Turquia) (714).
9. Sant Alderic, bisbe, que es va esforçar a promoure el culte a Déu i als sants. A la ciutat de Cenomanum (Le Mans), al regne dels francs (França) (856).
10. Sant Canut, anomenat Lavard, màrtir, el qual, fet duc de Schleswig, va exercir el poder de manera justa i prudent, i va afavorir la pietat del seu poble. Va morir assassinat per enemics que rebutjaven la seva autoritat. Als boscos propers a Ringsted, Dinamarca (1131).
11. Trànsit del beat Mateu Guimerà, bisbe d’Agrigent, de l’orde dels Germans Menors, propagador devot del Santíssim Nom de Jesús. A Palerm, ciutat de Sicília (Itàlia) (1351).
12. Beat Ambròs Fernàndez, màrtir, el qual es va dirigir a terres d’Orient per tal de treure’n profit, però, convertit, va ingressar a la Companyia de Jesús i, després de moltes privacions, va morir per Crist a la presó. A Suzute, ciutat de Japó (1620).
13. Sant Josep Tuàn, màrtir, el qual, pare de família i agricultor, per agenollar-se i pregar davant d’una creu, que es va negar a trepitjar, va ser degollat en temps de l’emperador Tu-Duc. Al petit poble d’An Bai, Tonquín (Vietnam del Nord) (1862).
14. Beata Maria Teresa (Joana) Haze, verge, fundadora de la Congregació de les Filles de la Creu, per atendre persones dèbils i pobres. A la ciutat de Lieja, Bèlgica (1876).