7 DE GENER

Sant Ramon de Penyafort, prevere

 

DIUMENGE DEL BAPTISME DEL SENYOR

IMPORTÀNCIA DE LA CELEBRACIÓ

  • «Crist avui és batejat, baixem amb ell a l’aigua, per pujar després també amb ell. Joan bateja, Jesús s’hi atansa; potser hi va per santificar aquell qui el bateja a ell; amb tota seguretat hi va per sepultar en l’aigua el vell Adam» (St. Gregori Nacianzè, Sermó 39).
  • «Jesús en el seu baptisme va beneir totes les aigües, perquè tinguessin el poder de donar el Baptisme» (Papa Francesc, Homilia, 2014).
  • Situada en el diumenge després de l’Epifania, la festa actual es pot veure com un punt d’arribada de les celebracions nadalenques, preparades per l’Advent, i com un punt de partença del període següent, és a dir, el temps durant l’any.

HISTÒRIA DE LA CELEBRACIÓ

  • Inicis: El Baptisme de Jesús se celebrava en l’Epifania, i a l’Orient encara constitueix l’objecte primari d’aquesta festivitat. A l’Occident se celebrava, en to menor, en l’octava de l’Epifania.
  • 1960: La festa del Baptisme del Senyor va rebre un únic títol en la litúrgia romana, i es va enriquir amb himnes i antigues antífones, que reflecteixen la mateixa inspiració dels cants de les Esglésies d’Orient.

COMENÇA EL TEMPS DE DURANT L’ANY

  • Característiques: De les 52 setmanes que té l’any, la majoria, 33 o 34 segons els anys, pertanyen a aquest temps. Són les setmanes o els diumenges que no pertanyen a cap dels ano­menats “temps forts”: l’Advent, el Nadal, la Quaresma, el Tridu Pasqual i la Pasqua. Són els dies en què el color litúrgic és el verd (si no se celebra algun sant), i en què el punt de referència de la celebració són lectures que van seguint, de manera més o menys continuada, els evangelis i els diver­sos llibres bíblics.
  • Dues parts: La primera, va des del final del temps de Nadal (dilluns després de la festa del Baptisme del Senyor), fins al dia abans de començar la Quaresma (dimarts abans del Dime­cres de Cendra). I la segona, des del final del temps de Pasqua (dilluns després de Pentecosta), fins al dissabte abans del primer diumenge d’Advent.
  • Valors: Ens ajuda a viure tot el misteri de Crist (el Regne present); ens acompanya per anar creixent i madurant tot el que hem celebrat per Nadal i Pasqua; destaca la primacia del diumenge (primera celebració cristiana); ens fa descobrir la gràcia de l’ordinari: el dia a dia també és història de salvació.

  1. Sant Ramon de Penyafort, prevere de l’orde dels Predicadors, eximi mestre en dret canònic, que va escriure de manera molt encertada sobre el sagrament de la penitència. Elegit mestre general de l’orde, va preparar la redacció de les noves Constitucions i, ja de vell, va adormir-se en el Senyor a la ciutat de Barcelona (1275)
  2. Sant Polieucte, màrtir, que, essent soldat, arran del decret de l’emperador Deci que obligava a oferir sacrificis als déus, va trencar els ídols, per la qual cosa va ser cruelment martiritzat fins a ser degollat, rebent així el baptisme amb la seva pròpia sang. A Malatya, ciutat d’Armènia (c. 250).
  3. Passió de sant Llucià, prevere de l’Església d’Antioquia i màrtir, el qual, il·lustre per la seva doctrina i eloqüència, en ser portat davant el tribunal, enmig de continus interrogatoris acompanyats de turments es va mantenir intrèpid en confessar-se cristià. A la ciutat de Nicomèdia, Bitínia (ara Turquia) (312).
  4. Sant Valentí, bisbe de la Rètia. A Passau, a l’antiga província romana Nòrica (ara Alemanya) (c. 450).
  5. Sant Crispí, bisbe. A Pavia, ciutat de la Ligúria (ara Itàlia) (467).
  6. Sant Valentinià, bisbe, que amb gran generositat va repartir almoines entre els pobres, va redimir els captius i va vestir a aquells que anaven nus. A la ciutat de Coira, a la regió dels helvecis (ara Suïssa) (548).
  7. Sant Tiló, deixeble de sant Eligi, que va ser orfebre i monjo. Al monestir de Solenhac, a la regió de Llemotges, Aquitània (ara França) (c. 702).
  8. Sant Cirus, bisbe, el qual, essent monjo a Paflagònia, va ser escollit per ocupar la seu de Constantinoble, però, deposat després d’aquesta, va morir finalment al desterrament. A Constantinoble (ara Istanbul, Turquia) (714).
  9. Sant Alderic, bisbe, que es va esforçar a promoure el culte a Déu i als sants. A la ciutat de Cenomanum (ara Le Mans), al regne dels francs (ara França) (856).
  10. Sant Canut, anomenat Lavard, màrtir, el qual, fet duc de Schleswig, va exercir el poder de manera justa i prudent, i va afavorir la pietat del seu poble. Va morir assassinat per enemics que rebutjaven la seva autoritat. Als boscos propers a Ringsted, Dinamarca (1131).
  11. Trànsit del beat Mateu Guimerà, bisbe d’Agrigent, de l’orde dels Germans Menors, propagador devot del Santíssim Nom de Jesús. A Palerm, ciutat de Sicília (ara Itàlia) (1351).
  12. Beat Ambròs Femàndez, màrtir, el qual es va dirigir a terres d’Orient per tal de treure’n profit, però, convertit, va ingressar a la Companyia de Jesús i, després de moltes privacions, va morir per Crist a la presó. A Suzute, ciutat de Japó (1620).
  13. Sant Josep Tuàn, màrtir, el qual, pare de família i agricultor, per agenollar-se i pregar davant d’una creu, que es va negar a trepitjar, va ser degollat en temps de l’emperador Tu-Duc. Al petit poble d’An Bai, Tonquín (ara Vietnam del Nord) (1862).
  14. Beata Maria Teresa (Joana) Haze, verge, fundadora de la Congregació de les Filles de la Creu, per atendre persones dèbils i pobres. A la ciutat de Lieja, Bèlgica (1876).

L’aigua del gener, omple les bótes i el graner, i la pica també.

L’aigua del gener, omple les bótes i el graner, i la pica també.