Sant Bru, prevere

Sant Bru, prevere

Canonge a Colònia (1056), teòleg a Reims, conseller del papa Urbà II (1088), Bru, home d’una gran activitat, va descobrir que des de la solitud es pot estar molt unit a tothom. Per això es retirà amb d'altres sis companys a Chartreuse, perquè “enmig de les vicissituds d’aquest món el seu cor trobés repòs en Déu”. Morí el 6 d’octubre del 1101.

1. Sant Bru, prevere. Oriünd de Colònia, a Lotaríngia, va ensenyar ciències eclesiàstiques a la Gàl·lia però, desitjant portar vida solitària amb alguns deixebles, es va instal·lar a l'apartada vall de Cartoixa, als Alps, on va donar origen a un orde que conjuga la solitud dels eremites amb la vida comuna dels cenobites. Cridat a Roma pel papa Urbà II, perquè l'ajudés a les necessitats de l'Església, va passar els últims anys de la seva vida com a eremita al cenobi de la Torre, a Calàbria (1001).

2. Sant Sagar, bisbe i màrtir, que va patir en temps de Servili Paulo, procònsol d’Àsia. A Laodicea, de Frígia (~ 170).

3. Santa Fe, màrtir. A Agen, ciutat d’Aquitània (s. IV).

4. Sant Renat, bisbe. A la ciutat de Sorrento, a la Campània (~ s. V).

5. Sant Romà, bisbe. A Auxerre, Nèustria (~ 564).

6. Commemoració de sant Magne, bisbe. En prendre els llombards la seva seu episcopal d’Opitergium, amb la major part del seu ramat es va traslladar al costat de la llacuna vèneta, on va fundar la nova ciutat d’Heràclia o Eraclea, així com diverses esglésies en el lloc on més tard es va aixecar la ciutat de Venècia. A Venècia (~ 670).

7. Sant Ywio, diaca i monjo, deixeble de sant Cutbert, bisbe de Lindisfame. Va passar d’Anglaterra a aquesta regió, on va viure entregat a les vigílies i dejunis. A la Bretanya Menor (~ 704).

8. Sant Joan, anomenat Xenos, que va propagar a l'illa la vida monàstica. A Azogyrea, a l'illa de Creta (s. XI).

9. Sant Pardulf, abat. Il·lustre per la seva santedat de vida, s'explica que va fer fugir de la seva església els sarraïns que retrocedien davant Carles Martell. A Guéret, a la regió de Llemotges, a Aquitània (737).

10. Mort de sant Adalber, bisbe de Würzburg. Per defensar la Seu Apostòlica, va haver de patir molt per part dels cismàtics. Expulsat diverses vegades de la seva seu, va passar en pau els seus últims anys en aquest monestir de Lambach, que ell mateix havia fundat. Al monestir de Lambach, a Baviera (1090).

11. Sant Artald, bisbe de Belley, que tenia prop de noranta anys quan, a desgrat seu, va ser elegit bisbe, però al cap de dos anys va renunciar i va tornar a la vida monàstica. Va morir a l'edat de cent sis anys. A la Cartoixa d’Arvières, a la Borgonya, fundada per ell mateix (1206).

12. Santa Maria Francesca de les Llagues de Nostre Senyor Jesucrist (Anna Maria) Gallo, verge del Tercer Orde Regular de Sant Francesc. Va ser admirable per suportar moltes i contínues proves. Va mostrar una gran paciència, penitència i amor cap a Déu i les ànimes. A Nàpols, de la Campània (1791).

13. Beat Francesc Hunot, prevere i màrtir. Per la seva condició de sacerdot, durant la persecució contra l'Església va ser empresonat en una vella nau ancorada. Va morir víctima de les febres. Davant de Rochefort, al litoral de França (1794).

15. Beata Maria Rosa (Eulàlia) Durocher, verge, fundadora de la Congregació de Germanes dels Sants Noms de Jesús i de Maria, per a la formació humana i cristiana de les joves. A la localitat de Longueuil, al Canadà (1849).
16. Sant Francesc Tran Van Trung, màrtir. Quan era soldat, va resistir enèrgicament les propostes d'apostatar de la fe cristiana, per la qual cosa l'emperador Tu-Duc el va fer degollar. A la ciutat d’An-Hoa, a Annam (1858).
17. Beat Isidor de Sant Josep de Loor, religiós de la Congregació de la Passió, que va complir amb fidelitat les funcions que se li van encomanar. Va emmalaltir i per la qual cosa va ser exemple per als seus germans pel fet de suportar terribles dolors. A Courtrai, a Bèlgica (1916).