Winfrid era un monjo benedictí anglès que cap a l’any 719 va encetar una gran obra d’evangelització a Alemanya i a altres països del voltant. Bisbe de Magúncia, va fundar esglésies i monestirs. El papa li canvià el nom pel de Bonifaci (“el qui fa el bé”). Morí l’any 754, assassinat per uns frisons pagans (Països Baixos): «No lluiteu, fills meus, que la Sagrada Escriptura ens exhorta no solament a no tornar mal per mal, sinó a fer el bé per obtenir el bé» (Vida).

1. Memòria de sant Bonifaci, bisbe i màrtir. Era monjo a Anglaterra amb el nom de Winfrid pel baptisme, però, arribat a Roma, el papa sant Gregori II el va ordenar bisbe i li va canviar el nom a Bonifaci. El va enviar a Germània per anunciar a aquells pobles la fe de Crist. Va aconseguir guanyar molta gent per la religió cristiana. Va regir la seu de Magúncia i cap al final de la seva vida, quan visitava els frisons, a Dokkum va ser assassinat pels pagans, consumant així el seu martiri (754).

2. Sants Marcià, Nicanor, Apol·loni i companys, màrtirs. S’explica que, per haver confessat la fe cristiana, després de diversos turments van ser emparedats, quedant exposats al sol ardent fins que van morir de fam i set. A Egipte (s. III).

3. Sant Doroteu, bisbe. Quan encara era prevere, va patir molt sota l’emperador Dioclecià. En temps de l’emperador Julià, amb més de cent set anys d’edat, va honrar la seva vellesa amb el martiri, que va consumar a Tràcia. A Tir, de Fenícia (s. IV).

4. Sant Il·lidi, bisbe. Cridat per l’emperador a Trèveris per alliberar la seva filla d’un esperit immund, va morir quan tornava del viatge. A Alvèrnia, Aquitània (384).

5. Sant Eutiqui, bisbe. Insigne per la seva vida de pregària, el seu amor a Déu i a la solitud. A Como, a la província de Ligúria (539).

6. Sants Eoban, bisbe, Adelari i nou companys [1]. Juntament amb sant Bonifaci, van acabar la seva vida amb el martiri. A Dokkum, Frísia (754).

7. Beat Sanç, màrtir. Oriünd d’Albi, a la Gàl·lia, quan encara era adolescent va ser fet captiu. Va ser educat al palau reial, però en la persecució suscitada pels musulmans, no va dubtar a patir per Crist. A Còrdova, a la regió hispànica d’Andalusia (851).

8. Sant Franc, eremita. Es va construir una cel·la a una cova entre muntanyes abruptes, on va portar una vida aspra i senzilla. Prop d’Assergi, a la regió dels vestins (s. XII).

9. Sant Pere Spanò, eremita, cèlebre per la seva pobresa i compunció. A Ciano, prop de Milet, Calàbria (s. XII).

10. Sant Lluc Vu Ba Loan, prevere i màrtir. Va ser degollat en temps de l’emperador Minh Mang per la seva fe en Crist. A Hanoi, al Tonquín (1840).

11. Sants Domènec Toai i Domènec Huyen, màrtirs. Eren pares de família i pescadors. Sota l’emperador Tu-Duc van consumar el seu martiri en ser cremats vius després dels turments soferts a la presó, a la qual exhortaven els companys a mantenir la fe. A la ciutat de Tang Gia, a Tonquín (1862).

Les cireretes, d’una a una pel maig, i pel juny, a grapats!