Sant Jeroni, prevere i doctor de l’Església

Sant Jeroni, prevere i doctor de l’Església

Va néixer a Istra (Dalmàcia, Croàcia) vers el 340. Després d’una conversió important és batejat pel papa Liberi. «Va defensar la fe, oposant-se amb vigor a les heretgies; va exhortar els monjos a la perfecció; va ensenyar cultura clàssica i cristiana a joves; va acollir amb esperit pastoral els pelegrins que visitaven Terra Santa» (Papa Benet XVI). Gran coneixedor de la Bíblia, la traduir al llatí (Vulgata). Deia: “Desconèixer les Escriptures és desconèixer el Crist”. El 1298 fou proclamat Doctor de l’Església.

1. Memòria de sant Jeroni, prevere i doctor de l'Església. Nascut a Dalmàcia, va estudiar a Roma, on va conrear amb cura tots els sabers i on va rebre el baptisme cristià. Després, captat pel valor de la vida contemplativa, es va dedicar a l'existència ascètica i va viatjar a Orient, on va ser ordenat prevere. Tornat a Roma, va ser secretari del papa Damas. Després es va establir a Betlem de Judea on va dur una vida monàstica, dedicat a traduir i explanar les Sagrades Escriptures, i va arribar a ser insigne doctor. De manera admirable va ser partícip de moltes necessitats de l'Església. Finalment, havent arribat a una edat provecta, va descansar en la pau del Senyor (420).

2. Sant Antoni, màrtir. A Piacenza, a la regió de l’Emília, Itàlia (data incerta).

3. Sants Ursus i Víctor, màrtirs. Segons la tradició, van pertànyer a la legió Tebea. A Solothum, entre els helvecis (ara Suïssa) (~ 320).

4. Sant Gregori, anomenat l’il·luminador, bisbe. Després de suportar molts treballs, es va retirar a una cova prop de la confluència de l'Eufrates ramificat i allà va descansar en pau. És considerat apòstol dels armenis. A Armènia (~ 326).

5. Santa Eusèbia, verge, fidel servidora de Déu des de la joventut fins a la senectut. A Marsella, de la Provença, a la Gàl·lia (c. 497).

6. Sant Honori, bisbe. Quan era monjo romà, el papa Gregori el Gran el va enviar a evangelitzar Anglaterra amb sant Agustí, a qui va succeir, finalment, a la seu episcopal. A Canterbury, al comtat de Kent, a Anglaterra (653).

7. Sant Simó, monjo, abans comte de Crespy, a França. Va renunciar a la pàtria, al matrimoni i a tot, i va escollir la vida monàstica i després l’eremítica a les muntanyes del Jura. Reclamat moltes vegades com a llegat de pau per conciliació entre prínceps, va morir finalment a Roma, on va ser soterrat a l’Urbs, a la basílica de Sant Pere. A Roma (1082).

8. Sant Amat, bisbe. A Nusco, de la Irpinia, Itàlia (1093).

9. Sant Ismidó, bisbe. Enamorat dels Sants Llocs, va peregrinar dues vegades piadosament a Palestina. A Dia, a la Gàl·lia Celta (1115).

10. Beata Felícia Meda, abadessa clarissa. A Pesaro, a la regió del Picè, Itàlia (1444).

11. Beat Joan Nicolau Cordier, prevere i màrtir. Suprimida la Companyia de Jesús, va seguir exercint el ministeri sacerdotal a la regió de Verdun, fins que, a la intensificada Revolució Francesa, per la seva condició de sacerdot va ser empresonat en una nau ancorada al mar. Va morir de malaltia i inanició. Al litoral nord de França, davant de Rochefort (1794).

12. Mort de santa Teresa del Nen Jesús, la memòria de la qual se celebra el dia següent. A Lisieux, regió de la Normandia francesa (1897).

13. Beat Frederic Albert, prevere. Quan era rector, va fundar la Congregació de Germanes de Sant Vicenç de Paül de la Immaculada Concepció, destinada a la redempció de les persones caigudes en la misèria. A Lanzo, província de Torí, Itàlia (1876).