Sant Ferran

Fill d’Alfons IX de Lleó i de la reina Berenguela de Castella, Ferran III («atrevit»), anomenat «el Sant» (1199-1252) va heretar el territori històric de Castella-Lleó. Però va eixamplar les terres i la fe conquerint els territoris musulmans de Baeza, Còrdova, Jaén, Múrcia, Sevilla. Guerres (pròpies del temps), però també cultura i art: creà la universitat de Salamanca i inaugurà les obres de les catedrals de Burgos, Toledo, Lleó, Osma, Palència. Al seu fill Alfons X el Savi li va recomanar: «Fill, treballa per ser bo i fer el bé, que ja tens amb què fer-ho».

Nascut a Manresa l’any 1905, Pere Tarrés va estudiar Medicina i va exercí la seva professió a Barcelona, alhora que treballava també en la Federació de Joves Cristians de Catalunya (FJCC), fins que, amb la guerra, s'hagué d'amagar durant un any. Després de ser cridat a exercir de metge al front republicà, el 1939 entrà al seminari i, ordenat de prevere el 1943, inicià una gran tasca com a capellà en l'Acció Catòlica (intentant recuperar l'esperit obert de la FJCC), en el servei als pobres i en la comunicació personal. Home d'una profunda espiritualitat, punt de referència estimat i recordat del clergat barceloní, morí de càncer el 1950, als 45 anys: "Rebeu-me, Senyor, segons la vostra paraula i viuré. Que no vegi defraudada la meva esperança" (Sl 119,116)

1. Sant Ferran III, rei de Castella i Lleó, que va ser prudent en el govern del regne, protector de les arts i les ciències, i diligent a propagar la fe. A Sevilla (1252). A l’Estat espanyol és recomanable llegir en primer lloc la commemoració de sant Ferran, màrtir, per tenir el grau de Memòria en el Calendari espanyol, que en aquest dia figura en el núm. 6.
2. Sant Gabí, màrtir. A Porto Torres, Sardenya (~ s. IV).
3. Sants Basili i Emmèlia. Van ser pares dels sants bisbes Basili el Gran, Gregori de Nissa i Pere de Sebaste, i de santa Macrina, verge. Aquests sants esposos, havent estat desterrats de la seva ciutat en temps de l’emperador Galeri Maximià, van habitar en les solituds del Pont. Després de la persecució, van deixar als seus fills l’herència de les seves virtuts i van descansar en pau. A Cesarea de Capadòcia (349 i 372).
4. Sant Anastasi, bisbe. Havent abandonat l’heretgia arriana, va professar fermament la fe catòlica. A Pavia, a la Llombardia (~ 680).
5. Santa Dimpna, verge i màrtir. A Geheel, a Brabant, Austràsia (s. VII/IX).
6. Trànsit de sant Hubert, bisbe de Tongeren i Maastricht, deixeble i successor de sant Lambert. Va dedicar totes les seves forces a difondre l’Evangeli per Brabant i les Ardenes, i allà va combatre els costums pagans. A Tervueren, a Brabant, Austràsia (727).
7. Santa Joana d’Arc, verge. Coneguda com la donzella d’Orleans, va lluitar fermament per la seva pàtria, però al final va ser lliurada al poder dels enemics, condemnada en un judici injust i cremada a la foguera. A Rouen, a Normandia, França (1431).
8. Sant Lluc Kirby, prevere i màrtir. En la persecució durant el regnat d’Elisabet I va ser penjat a la triple forca de Tyburn després de molts turments. Amb ell van patir el suplici en el mateix patíbul els beats preveres i màrtirs Guillem Filby i Llorenç Johnson, així com Tomàs Cottam, de la Companyia de Jesús. A Londres, Anglaterra (1582).
9. Beats Guillem Scott, de l’orde de Sant Benet, i Ricard Newport, preveres i màrtirs. Van ser estrangulats per ser sacerdots, però el segon, com que encara respirava, va ser mort amb una espasa i esquarterat (1612).
10. Sant Maties Kalemba, de sobrenom Mulumba o el Fort, màrtir. Va abandonar el culte mahometà i, després del seu baptisme en Crist, va renunciar a l’ofici de jutge i va propagar la fe cristiana amb afany. Per això, va patir tortures en temps del rei Mwanga i, privat de tot consol, va lliurar finalment el seu esperit a Déu. A Kampala, Uganda (1886).
11. Trànsit del beat Josep Marello, bisbe d’Acqui, al Piemont. Va fundar la Congregació dels Oblats de Sant Josep, dedicada a la formació moral i cristiana dels joves. A Savona, Itàlia (1895).
12. Passió del beat Ot Neururer, prevere i màrtir. El van tancar a la presó per haver convençut una jove catòlica perquè no simulés la celebració del matrimoni amb un partidari del règim hostil a Déu i als homes, i que ja estava casat. Malgrat tot, va continuar ocultament amb el seu ministeri entre tot tipus de tribulacions, fins que va consumar el martiri quan va ser penjat dels peus cap per avall. Al camp de concentració de Buchenwald, a Turíngia, Alemanya (1940).