Santa Martina, verge i màrtir

Santa Martina, Verge i màrtir

► La història: El papa Donus I li dedicà una basílica en el Fòrum romà (677), i hi ha constància que en els segles següents continuava el culte a la santa en la basílica. Les seves relíquies foren descobertes el 25 d’octubre de 1634 en una cripta d’una antiga església dedicada a la santa, prop de la presó Mamertina. El papa Urbà VIII (1623-1644) fa restaurar l'església i composa els himnes que es canten a l'ofici de la noble màrtir cada 30 de gener.

► La “passio”: Molt posterior, accentua el seu coratge “lluitador” (Martina = de Mart, el déu de la guerra) i la seva fe decidida. Filla d’un cònsol romà, és introduïda a la força en el temple d’Apol·lo (230), es nega a oferir sacrificis als ídols, fent el senyal de la creu l’estàtua del déu pagà cau a terra i el temple s’ensorra (evidentment matant els sacerdots pagans). I aleshores pateix tota classe de suplicis que seran neutralitzats per l’acció de Déu (seguint l’esquema corrent d’altres martiris): flagel·lada, esqueixada amb garfis de ferro, exposada a les feres de l’amfiteatre -el lleó que havia de devorar-la s’estirà als seus peus com un gos falder- fou condemnada a la foguera, però a l’hora de l’execució es desfermà una tempesta i la pluja apagà el foc. Finalment fou decapitada. De les seves ferides, en lloc de sang, en rajà llet.

1. Sant Maties, bisbe, que, després de suportar moltes contradiccions per Crist, va descansar en pau. A Jerusalem (s. II).
2. Sant Barsimeu, bisbe, que en temps de l’emperador Deci va ser assotat per la seva fe en Crist, però acabada la persecució i alliberat de la presó, va dedicar la resta de la seva vida a governar amb total lliurament l’Església que tenia encomanada. A Edessa, Osroene (ara Turquia) (s. III).
3. Commemoració de santa Martina, a qui el papa Donus va dedicar una basílica al seu nom en el fòrum romà. A Roma (677).
4. Santa Batilda, que, essent reina, va fundar un cenobi sota la Regla de sant Benet, a l’estil del monestir de Luxeuil, i, a la mort del seu espòs Clodoveu II, va governar el regne dels francs. Quan el seu fill va assumir el poder, es va retirar al citat monestir i va viure fins a la fi dels seus dies observant la Regla. Al monestir de Chelles, al territori de París, a la Gàl·lia (ara França) (680).
5. Santa Aldegunda, abadessa, en temps del rei Dagobert. Al monestir de Maubeuge, a Nèustria (ara França) (c. 684).
6. Sant Armentari, bisbe, que va col·locar solemnement a la basílica de Sant Pere in Casio Aureo el cos de sant Agustí, traslladat pel rei Liutprand. A la ciutat de Pavia, a la Llombardia (ara Itàlia) (d. 731).
7. Passió de sant Teòfil, anomenat el Jove, màrtir, que, sent prefecte de l’armada cristiana, va ser capturat a Xipre i conduït a la presència d’Harun ar-Rashid, califa suprem dels sarraïns, i atès que ni les amenaces ni les promeses van poder fer-lo apostatar de Crist, va ser ferit de mort amb l’espasa (792).
8. Sant Adelelm (Lesmes), abat, que va convertir en monestir la capella de Sant Joan i l’hospital de pobres contigu. A la ciutat de Burgos (Castilla y León) (1097).
9. Trànsit del beat Francesc Taylor, màrtir, el qual, essent pare de família, va passar set anys a la presó per raó de la seva fe catòlica, i després de suportar tribulacions i vellesa, va acabar el seu martiri sota el regnat de Jaume I. A Dublín, ciutat d’Irlanda (1584).
10. Santa Jacinta Mariscotti, verge, del Tercer Orde Regular de Sant Francesc, la qual, després de perdre quinze anys lliurada a vans delits, va abraçar amb ardor la conversió i va promoure confraternitats per consolar la gent gran, fomentant el culte a l’Eucaristia. A la ciutat de Viterbo, al Laci (ara Itàlia) (1640).
11. Beat Sebastià Valfré, prevere de la Congregació de l’Oratori, que amb la seva entrega desinteressada va ajudar a pobres, malalts i empresonats, i va conduir a molts cap a Crist amb la seva amistat i la seva eximia caritat. A Torí, ciutat del Piemont, Itàlia (1710).
12. Sant Pau Ho Hyob, màrtir, que, essent soldat, va ser empresonat per confessar-se cristià i, sotmès a turment, les seves forces van cedir i va semblar que es retractava, però, penedit, ell mateix es va presentar davant del jutge confirmant la seva fe en Crist, per la qual cosa, empresonat de nou, després de molt de temps va morir a conseqüència dels cops rebuts. A la ciutat de Seül, Corea (1840).
13. Sant Tomàs Khuong, prevere i màrtir, que en la persecució de l’emperador Tu-Duc va confessar amb gran força d’ànim que era cristià i, empresonat, agenollat davant la creu va ser decapitat amb una destral. A Tonquín (ara Vietnam del Nord) (1860).
14. Sant David Galvàn, prevere i màrtir, que durant la persecució mexicana va obtenir la corona del martiri defensant la santedat del matrimoni, essent afusellat per un soldat, sense previ judici. A la ciutat de Guadalajara, Mèxic (1915).
15. Sant Mucià Maria Viaux, dels Germans de les Escoles Cristianes, que va dedicar tota la seva vida amb constància i generositat a la formació dels joves. A Malonne, Bèlgica (1917).
16. Beat Columba (Josep) Marmión, el qual, nascut a Irlanda i ordenat sacerdot, va arribar a ser abat d’aquell monestir benedictí, on es va distingir com a pare del cenobi, guia d’ànimes en el camí de la santedat i per la seva riquesa en doctrina espiritual i eloqüència. Al monestir de sant Benet de Maredsous, Bèlgica (1923).
17. Beata Carmela García Moyón, màrtir, mestra de la doctrina cristiana, que durant la cruel persecució religiosa va ser violada i remada viva per la seva fe en Crist. A la vila de Torrent (comarca valenciana d’Horta Oest) (1937).
18. Beat Segimon Pisarski, prevere i màrtir, que durant la guerra, per no renunciar a la seva fe davant els perseguidors, va ser afusellat al costat de la seva parròquia. A la ciutat de Gdeszyn, Polònia (1943).