En el santoral d’avui contemplem moltes palmes martirials, però aquest cop a Uganda, on Carles Luanga i els seus companys foren torturats cruelment i cremats vius en una persecució contra els cristians (catòlics, però també anglicans), que tingué lloc entre el 1885 i el 1887. Molts d’ells eren alts funcionaris de la cort i van donar un valent testimoni de Jesucrist pregant pels seus botxins i perdonant-los: «Quan haureu comprés la religió com nosaltres, vosaltres també l’abraçareu». Canonitzats solemnement durant el Concili Vaticà II (1964), Carles ja era el patró de l’Acció Catòlica i de la joventut africana des de 1934.

1. Memòria dels sants Carles Lwanga i dotze companys [1]. Tots ells d’edats compreses entre els catorze i els trenta anys, membres de la cort de joves nobles o del cos de guàrdia del rei Mwanga. Neòfits o seguidors de la fe catòlica, per no cedir als desitjós impurs del monarca van morir al turó de Namugongo, degollats o cremats vius (1886).

2. Sant Cecili, prevere. Va convertir sant Cebrià a la fe en Crist. A Cartago (s. III).

3. Sant Hilari. Considerat primer bisbe d’aquesta ciutat, en el temps en què els gots van difondre l’heretgia arriana. A Carcassona, a la Gàl·lia Narbonesa (s. IV).

4. Santa Clotilde, reina. Per les seves pregàries, el seu espòs, Clodoveu, rei dels francs, va abraçar la fe cristiana, i quan va enviudar es va retirar a la basílica de Sant Martí, desitjant no ser considerada com a reina sinó com a serventa de Déu. A Tours, a la Gàl·lia Celta (545).

5. Sant Lifart, prevere. Va portar vida solitària en aquest lloc. A Meung-sur-Loire, al territori d’Orleans, a la Gàl·lia (550).

6. Santa Oliva, verge. A Anagni, de la Campània (s. VI/VII).

7. Sant Coemgen (Kevin), abat. Va fundar aquest monestir on hi van viure molts monjos, dels quals va ser pare i guia. A Glendalough, a Hibèrnia (ara Irlanda) (622).

8. Sant Genesi, bisbe de Clermont. Va fundar a Manhluec un monestir amb un hospici, a l’església del qual va rebre sepultura. A Alvèrnia, Aquitània (~ 650).

9. Sant Isaac, màrtir. Era monjo. En temps de la dominació musulmana, portat per un impuls no humà sinó diví, va sortir del monestir de Tàbanos per presentar-se davant del jutge i parlar sobre la veritable religió; per aquesta raó va ser decapitat. A Còrdova, a la província hispànica d’Andalusia (851).

10. Sant Diví. Armeni de naixement, va vendre tots els seus havers per ser pelegrí per Crist. Va visitar els Sants Llocs i els sepulcres dels apòstols, fins que va caure malalt i va descansar en el Senyor. A la ciutat de Lucca, a la Toscana (1051).

11. Sant Morand, monjo. Oriünd de Renània, quan era prevere va peregrinar a Compostel·la i quan va tornar va entrar al monestir de Cluny, on més endavant va fundar el cenobi on va acabar la seva santa vida. Al petit poble d’Altkirch, a la regió de Basilea, entre els helvecis (~ 1115).

12. Beat Andreu Caccioli. Quan era prevere va entrar a l’orde dels Germans Menors, on va rebre l’hàbit de mans de sant Francesc, al qual va assistir al llit de mort. A Spello, Úmbria (1254).

13. Sant Cono, monjo. Amb la protecció de Déu, va arribar a la perfecció de les virtuts mitjançant l’observança monàstica i la innocència de vida. Va morir quan encara era jove. Al cenobi de Santa Maria de Cardossa, a Lucània (s. XIII).

14. Beat Francesc Ingleby, prevere i màrtir. Alumne del Col·legi dels Anglesos de Reims. Per haver exercit el sacerdoci a la seva pàtria va ser condemnat a mort durant el regnat d’Elisabet I. A York, Anglaterra (1580).

15. Sant Joan Grande, religiós de l’orde de Sant Joan de Déu. Insigne per la seva dedicació vers als captius, abandonats i rebutjats. Quan cuidava dels empestats durant una epidèmia, va morir per haver-se contagiat. A la ciutat de Jerez, a la regió espanyola d’Andalusia (1600).

16. Beat Carles Renat Collas du Bignon, prevere de la Societat de Sant Sulpici i màrtir, rector del Seminari Menor de Bourges. Durant la Revolució Francesa, pel fet de ser sacerdot, va ser empresonat en una nau-presó. Va morir a conseqüència de la malaltia que hi va contraure. Al braç de mar davant del port de Rochefort, a França (1794).

17. Sant Pere Dong, màrtir, pare de família. Va preferir patir cruels tortures abans que trepitjar la creu. Va fer que al front li escrivissin les paraules «veritable religió» en lloc de «falsa religió», com es pretenia. Va ser degollat en temps de l’emperador Tu-Duc. A la ciutat d’Au Thi, al Tonquín (1862).

18. Beat Dídac (Josep) Oddi, religiós de l’orde dels Germans Menors, eximi per la seva vida de pregària i simplicitat. A la localitat de Bellegra, als voltants de Roma (1919).

19. Beat Joan XXIII, papa. La seva vida i la seva activitat van estar plenes d’una singular humanitat i es va esforçar a manifestar la caritat cristiana cap a tothom, treballant per la unió fraterna dels pobles. Sol·lícit per l’eficàcia pastoral de l’Església de Crist a tota la terra, va convocar el Concili Ecumènic Vaticà II. A Roma (1963).

Aigua de juny primerenca, molts mals arrenca.