Sant Guntram, rei

Sant Guntram, rei

Guntram (“corb àvid - guerrer famós”) era nét de Clodoveu I, rei dels francs que es va convertir al cristianisme. El nostre sant, però, nat el 525, portà una vida molt diferent: rei d’Orleans, Borgonya, Berry i una part de la Provença, es va divorciar de la seva dona, manà executà el seu metge i era amic de les batusses i abocat a la luxúria. Però turmentat per les seves males accions, es penedí de veritat: fundà esglésies i monestirs, acollí a Sant Columbà a qui donà el monestir de Luxeuil. També protegí els bisbes, celebrant concilis i fou generós amb els pobres. I durant les epidèmies anava a atendre personalment als malalts, cosa que el va fer molt popular entre els més humils. I després de la seva mort cap al 592 a Chalons-sur-Saône el poble ja el venerà com a sant.

1. Sant Càstor, màrtir. A Tars, de Cilícia (data incerta).
2. Commemoració dels sants màrtirs Prisc, Malcus i Alexandre, els quals, durant la persecució de l’emperador Valerià, vivien en una granja prop de Cesarea, Palestina. Quan van saber que a la ciutat se’ls oferien celestials corones de martiri, inflamats de l’ardor diví de la fe, es van presentar espontàniament davant del jutge i li van retreure que s’acarnissés tant amb la sang dels sants. Ell, immediatament, els va lliurar a les feres perquè fossin devorats (260).
3. Sant Ciril, diaca i màrtir, que en temps de l’emperador Julià Apòstata va patir un cruel martiri. A Heliòpolis, Fenícia (~ 362).
4. Sant Proteri, bisbe, que el Dijous Sant, en un tumult popular, va ser cruelment assassinat pels monofisites, seguidors del seu predecessor Diòscor. A Alexandria, Egipte (454).
5. Sepultura de sant Guntram, rei dels francs, que va destinar els seus tresors a les esglésies i als pobres. A Chalon-sur-Saòne, de Burgúndia, França (593).
6. Sant Hilarió, hegumen del monestir de Pelecete, que va lluitar valerosament pel culte de les santes imatges. Al mont Olimp, Bitínia (s. VIII).
7. Sant Esteve Harding, abat, que juntament amb altres monjos va venir de Molesmes i, posteriorment, va presidir aquest cèlebre cenobi, on va instituir els germans conversos, va rebre sant Bernat amb trenta companys i va fundar 12 monestirs, que va unir amb el vincle de la Carta de Caritat, perquè no hi hagués cap discòrdia entre ells i els monjos hi actuessin amb unitat d’amor, de Regla i amb costums similars. Al monestir de Cister, Borgonya (ara França) (1134).
8. Beat Conó, monjo, que quan va tornar d’una peregrinació als Sants Llocs va trobar morts els seus pares i, després de distribuir la seva hisenda familiar entre els indigents, va abraçar la vida d’anacoreta seguint la disciplina dels monjos orientals. A Naso, prop de Messina, Sicília (1236).
9. Beat Antoni Patrizi, prevere de l’orde d’Ermitans de Sant Agustí, que va ser un veritable amador dels germans i del proïsme. A Monticiano, prop de Siena, a la Toscana (~ 1311).
10. Beata Joana Maria de Maillé, vídua. que, en morir el seu espòs a la guerra, va quedar reduïda a la misèria i, expulsada de casa pels seus parents, va viure abandonada per tothom en una cel·la com una reclusa, al costat del convent dels Menors, pidolant el pa, abandonada totalment en Déu. A Tours, França (1414).
11. Beat Cristòfol Wharton, prevere i màrtir en temps de la reina Elisabet I, ajusticiat per ser sacerdot. A York, Anglaterra (1600).
12. Beata Renata Maria Feillatreau, màrtir, que, estant casada, durant la Revolució Francesa va ser decapitada per la seva fidelitat cap a l’Església catòlica. A Anjou, França (1794).
13. Beat Josep Sebastià Pelczar, bisbe, fundador de la Congregació d’Esclaves del Sagrat Cor i mestre eximi de la vida espiritual. A Przemysl, Polònia (1924).