Mare de Déu de Montserrat, patrona principal de Catalunya

La muntanya de Montserrat, reconquerida pel comte Guifré vers el 880 i donada al monestir de Ripoll, es va poblar d'ermites, de les quals la de Santa Maria prengué ben aviat la primacia, esdevenint des d'aquella època un indret de devoció i de pelegrinatge. El 1.025 l'abat Oliba, hi construí un petit monestir benedictí perquè els monjos tinguessin cura de la ca¬pella de la Mare de Déu. El papa Lleó XIII declarà la imatge de la Mare de Déu de Montserrat patrona principal de les diòcesis catalanes (1881). Encara avui Montserrat continua essent un model en la litúrgia, l'acolliment als peregrins, i en el culte a la popular ‘Moreneta’.

+ La Mare de Déu de Montserrat té un altar a la nau esquerra de la catedral. + Parròquia de la Mare de Déu de Montserrat: Avinguda Mare de Déu de Montserrat, 144. L'arquitecte Enric Sagnier la va concebre com un temple neogòtic, amb un campanar coronat per una fina agulla. 1920: Primera pedra, però problemes diversos (mina d'aigua en el subsòl) i el parèntesi de la guerra de 1936, faran que el nou arquitecte, Pere Benavent de Barberà, reformuli el projecte inicial.

1. Commemoració de sant Simeó, bisbe i màrtir. Segons la tradició, era fill de Cleofàs i parent del Salvador segons la carn. Després de ser ordenat bisbe de Jerusalem després de Jaume, el germà del Senyor, en la persecució de l’emperador Trajà va ser sotmès a diversos suplicis fins que, ja ancià, va morir a la creu. A Jerusalem (107).
2. Sant Polió, lector i màrtir. Detingut en la persecució de l’emperador Dioclecià i interrogat pel prefecte Probe, com que va confessar insistentment a Crist i es va negar a oferir sacrificis als ídols, va ser cremat viu fora de la ciutat. A Cibali, Pannònia (~ 303).
3. Sant Teodor, abat, deixeble de sant Pacomi i pare d’una congregació de monestirs. A Tabenna, de la Tebaida, Egipte (s. IV).
4. Sant Liberat, eremita. A Altino, de la regió de Venècia (~ 400).
5. Sant Macau o Maughold, bisbe, cèlebre per la seva santedat. A l’illa de Man, a la part septentrional de Càmbria (s. VII).
6. Sant Joan, hegumen de Catari. Per defensar el culte de les santes imatges en temps de l’emperador Lleó l’Armeni, va haver de lluitar amb constància. A l’illa d’Afúsia, a la Propòntida (s. IX).
7. Santa Zita, verge. Nascuda en una llar humil, als dotze anys va entrar a servir a la família dels Fatinelli, perseverant fins a la mort amb admirable paciència en aquest servei domèstic. A Lucca, de la Toscana (1278).
8. Beat Pere Ermengol, religiós. Era el cap d’uns bandolers, però es va convertir a Déu, va entrar en l’orde de la Mare de Déu de la Mercè i va dedicar la seva vida a rescatar captius a l’Àfrica. A Tarragona, de la corona d’Aragó (1304).
9. Beat Jaume de Iadere Varinguer, religiós de l’orde dels Germans Menors. A Bitetto, a la regió italiana de la Pulla (~ 1485).
10. Beata Caterina, verge. Va ser batejada a l’Església ortodoxa, va ingressar a l’orde de Penitència de Sant Domènec, va prendre el nom d’Hosanna i va viure com a reclusa durant cinquanta-un anys, lliurada a la contemplació. També va intercedir pel poble cristià en el setge dels turcs. A Kotor (Cattaro), Montenegro (1565).
11. Beat Nicolau Roland, prevere. Preocupat per la formació cristiana de la infància, va establir escoles per a nenes pobres que quedaven fora d’altres institucions i va fundar la Congregació de les Germanes del Sant Nen Jesús. A Reims, França (1678).
12. Sant Llorenç Nguyen Van Huong, prevere i màrtir. En temps de l’emperador Tu-Duc va ser detingut quan visitava un moribund a la nit, i per no voler trepitjar la creu va ser assotat i degollat. A la ciutat de Ninh Binh, Tonquín (1856).
13. Beata Maria Antònia Bandrés i Elósegui, verge, de la Congregació de les Filles de Jesús. Va lliurar la seva vida a Déu i es va consumir en la desolació en poc temps. A Salamanca (1919).