25 DE MAIG

Sant Beda el Venerable, prevere i doctor de l'Església

Sant Beda el Venerable, prevere i doctor de l’Església

El monjo Beda (673-735) neix a Northúmbria (nord-est d’Anglaterra) el 672. Entrarà al monestir de Wearmouth on es dedicarà a les seves «delícies»: aprendre, ensenyar o escriure. «El Senyor ni que sembli que ajorna la seva ajuda als qui estan atribolats, malgrat tot, els enforteix amb la seva mirada amorosa; i fins i tot alguna vegada els ajuda d’una manera visible» (Comentari a l’evangeli de Marc). L’any 1899 fou declarat Doctor de l’Església.

Sant Gregori VII, papa

Hildebrand (“espasa del guerrer”), fill de la Toscana, va canviar el nom quan va professar com a benedictí en el monestir de Cluny. I ja com a papa (1073) realment va “vetllar” per l’Església (això vol dir Gregori): combaté la corrupció del clergat i prohibí que els prínceps escollissin als bisbes. Aquesta anomenada ‘reforma gregoriana’ topà amb els dignataris del moment: l’emperador Enric IV d’Alemanya i alguns altres polítics i eclesiàstics. Per tot això morirà a l’exili a Salern el 1085. Benet XIII, el 1728, va incloure el seu nom en el Missal Romà i en el Santoral.

Santa Maria Magdalena de Pazzi, verge.

Nascuda en un palau florentí el 1566 deu ser l’única religiosa que va professar com a carmelita en una llitera degut a la seva malaltia. «Des d’aquest moment va començar una intensa vivència mística. Els últims tres anys de la seva vida van ser-li un autèntic calvari de sofriments: la tisi va començar a manifestar-se clarament per submergir-se cada cop més en el “patir obertament per amor a Déu”. Va morir el 1607 i Climent IX la va inscriure en el catàleg dels sants» (Papa Benet XVI).

  1. Sant Beda el Venerable, prevere i doctor de l’Església. Servidor de Crist des de l’edat de vuit anys, va passar tot el temps de la seva vida al monestir de Wearmouth, a Northúmbria, Anglaterra. Es va dedicar amb fervor a meditar i exposar les Escriptures, i entre l’observança de la disciplina regular i la sol·licitud quotidiana de cantar a l’església, les seves delícies van ser sempre estudiar, o ensenyar, o escriure (735).
  2. Sant Gregori VII, papa. Anteriorment anomenat Hildebrand, va portar una vida monàstica i va col·laborar en la reforma de l’Església en nombroses legacions pontifícies del seu temps. Un cop elevat a la càtedra de Pere, va reivindicar amb gran autoritat i fort ànim la llibertat de l’Església respecte del poder dels prínceps i va defensar valentament la santedat del sacerdoci. Es va veure obligat a abandonar Roma per aquest motiu, i va morir exiliat a Salem, a la Campània (1085).
  3. Santa Maria Magdalena del Verb Encarnat de Pazzi, verge de l’orde del Carmel, a Florència, a la Toscana. Va portar una vida de pregària abnegadament amagada en Crist, i va pregar amb afany per la reforma de l’Església. Distingida per Déu amb molts dons, va dirigir d’una manera excel·lent les seves germanes cap a la perfecció (1607).
  1. Sant Canió, bisbe i màrtir. A Atella, a la Campània (s. III/IV).
  2. Commemoració de sant Dionís, bisbe. L’emperador arrià Constanci el va desterrar a Armènia a causa de la seva fe catòlica, i va morir allà mereixent el títol propi dels màrtirs. A Milà, de la Ligúria (~ 361).
  3. Sant Zenobi, bisbe. A Florència, a la Toscana (s. IV/V).
  4. Sant Lleó, abat. Al cenobi de Mantenay-sur-Seine, al costat de Troyes, a la Gàl·lia (s. VII).
  5. Sant Aldelm, bisbe. Home cèlebre per la seva doctrina i escrits, havia estat abat de Malmesbury i després va ser nomenat primer bisbe de Sherbome, entre els saxons occidentals. A Anglaterra (709).
  6. Sant Gennadi, bisbe. Abans va ser abat i després bisbe de la mateixa localitat. Va prestar el seu consell als reis, però mogut pel desig del claustre, va renunciar a la dignitat episcopal per viure la resta dels seus anys com a monjo i de vegades com a solitari. A Peñalba, a la regió d’Astorga, Lleó (~ 925).
  7. Commemoració del beat Gerard Mecatti. Va seguir les petjades de sant Francesc i va distribuir els seus béns entre els pobres. Es va retirar a un lloc desert i, per amor de Crist, es va dedicar a acollir pelegrins i a ajudar els malalts. A Villamagna, prop de Florència, a la Toscana (~ 1245).
  8. Trànsit del beat Gerió. Després d’haver estat comte de Lunèl, va portar una vida solitària i va morir durant un pelegrinatge sant. A Montesanto, a la regió del Picè, Itàlia (~ 1270).
  9. Beat Jaume Felip (Andreu) Bertoni, prevere de l’orde dels Servents de Maria, insigne pel do de llàgrimes i suma humilitat. A Faenza, a la Flaminia (1483).
  1. Sant Pere Doan Van Van, màrtir, catequista i administrador de la parròquia de Bau No. Quan ja era octogenari, en temps de l’emperador Tu-Duc va confirmar amb la seva sang la constància de la seva fe. A Tonquín (1857).
  2. Santa Magdalena Sofia Barat, verge. Va fundar la Societat del Sagrat Cor i va treballar molt afanyadament per la formació cristiana de les joves. A París, França (1865).
  3. Sant Dionís Ssebuggwawo, màrtir. Als setze anys d’edat va reconèixer davant el rei Mwanga que havia ensenyat els rudiments de la fe cristiana a dues persones de la seva cort, i per això el mateix rei el va travessar amb una llança. A la localitat de Munyonyo, Uganda (1886).
  4. Beat Nicolau Cehelski, prevere i màrtir. Sota un règim de persecució contra la religió, va superar amb la força de la seva fe els turments del seu martiri. Al camp de concentració de la ciutat de Javas, a Moldàvia (1951).

 

MMaig plujós, dolent per a l’hort, i per el camp hermós.

MMaig plujós, dolent per a l’hort, i per el camp hermós.