Sant Pròsper d'Aquitània, monjo

Sant Pròsper d'Aquitània, monjo

En Pròsper (390-465), va prosperar en la seva Aquitània natal (Occitània-Iparralde) empassant-se tota la doctrina sobre la gràcia i en va quedar fascinat: Déu ens té comptats tots els cabells i no ens deixarà mai, sempre és al nostre costat. Al traslladar-se a Marsella va comprovar la gran difusió del pelagianisme: “La gràcia? Quina gràcia divina? Tot depèn de la nostra voluntat personal”. I aleshores es va basquejar perquè sacerdots, monjos i bisbes, abandonessin el pelagianisme, ell que no era més que un laic. La seva activitat va cridar l'atenció del papa Lleó I, que el va nomenar secretari personal. Des de Roma, Pròsper va continuar predicant la doctrina ortodoxa fins poc abans de morir, obrint-se a la gràcia divina.

1. Sant Màxim, primer bisbe d'aquesta seu, que va cridar al poble pagà a la fe de Crist amb la seva paterna paraula i, amb sòlida doctrina, el va conduir al premi de la salvació eterna. A Torí, a la província de Ligúria (~ 408-423).
2. Commemoració de sant Pròsper d’Aquitània, qui, instruït en filosofia i en lletres, va portar amb la seva dona una vida íntegra i modesta. Després d’haver abraçat la vida monàstica a Marsella, va defensar enèrgicament contra els pelagians la doctrina de sant Agustí sobre la gràcia divina i el do de la perseverança, i a Roma va ser escrivent del papa sant Lleó I el Magne (~ 463).
3. Sant Pròsper, bisbe. A Reggio, de la regió d’Emília (s. V/VI).
4. Santa Tigris, verge, que es va dedicar a propagar-hi el culte a sant Joan, el Precursor. A Mauriena, a Savoia (s. VI).
5. Sant Moloc o Luano, bisbe. A Roosmarkei, a Escòcia (~ 592).
6. Santa Euròsia, verge i màrtir. A Jaca, a la Hispània Tarraconense (~ 714).
7. Sant Adalbert, diaca i abat, que va ajudar a sant Willibrord amb evangèlica fidelitat. A Egmon, de Frísia (s. VIII incert).
8. Sant Salomó, màrtir, que mentre va ser rei va instituir seus episcopals, va ampliar els monestirs i va conservar la justícia, però en renunciar al seu càrrec va ser cegat i mort pels seus enemics a l'Església. A la Bretanya Menor (874).
9. Sant Guillem, abat, el qual, nascut a Vercelli, es va fer pelegrí i pobre per amor de Crist i, aconsellat per sant Joan de Matera, va fundar el monestir de Montevergine, on hi va reunir uns monjos als quals va impartir una profunda doctrina espiritual. Després va fundar també altres monestirs masculins i femenins, en la Itàlia meridional. A Goleto, prop de Nusco, a la Campània (1142).
10. Beat Joan, anomenat “Hispano”, monjo, que va escriure les institucions per a les monges de l’orde de la Cartoixa. A la Cartoixa de Le Reposoir, a Savoia (1160).
11. Beata Dorotea de Montau, que en enviudar es va fer construir una cel·la al costat de la catedral per ocupar-la com a reclusa, vivint lliurada a la pregària i a la penitència. A la ciutat de Marienwerder (ara Kwidzyn), a la Prússia polonesa (1394).
12. Sants Domènec Henares, bisbe de l’orde dels Predicadors, i Francesc Do Minh Chieu, màrtirs. El primer dels quals va propagar la fe cristiana durant quaranta-nou anys i el segon va treballar amb ell com a catequista. Tots dos van ser degollats per la seva fe en Crist, en temps de l'emperador Minh Mang. A la ciutat de Nam Dinh, a Tonquín (1838).